Salm 53

Cantat a l’Ofici de Tenebres del Divendres Sant i del Dissabte Sant (Ordo vetus) expressa la pregària de Jesús en la seva passió i és el Senyor mateix qui, enmig dels qui s’alcen contra ell, desitjant-li la mort, ofereix (v.8) el sacrifici voluntari (voluntarie sacrificabo te).

La versió no recull aquest matís bellíssim de la Vulgata necessari per a la seva interpretació cristològica. El sacrifici voluntari és «allò de més a més», allò que va més enllà de la justícia ritual, el que és donat a Déu gratuïtament, no per la força de la llei, sinó la de l’amor.

És el sacrifici de la seva pròpia vida, un sacrifici únic i que sobrepassa tots els sacrificis: «És en virtut d’aquella voluntat que sou santificats per l’oblació del cos de Jesucrist, feta una vegada per sempre» (He 10,10). La donació de sí mateix, feta lliurament per amor (Jn 15,13).

Per l’holocaust d’una perfecta obediència fins a la mort, el Senyor a la creu esdevindrà el primer i el més gran dels màrtirs, causa i el fonament del martiri cristià.  

Per aquesta ofrena hem estat salvats. Per la seva resurrecció els seus ulls han vist desfets els seus enemics, dels qui sense pensar en Déu, volien la mort del just. És la pregària de Jesús i de l’Església. Tots volien la seva mort, però ell, sense respondre amb violència, ho posa tot a les mans de Déu. Amb el Crist sofrent i l’Església perseguida, demanem, amb aquest salm, la salvació de Déu. Ell ve en ajut nostre.

L’expressió primera ha de sonar «Per Christum Dominum Nostrum» (Feu-me justícia, pel vostre nom). Certament Déu ens ha fet justícia (salvació, justificació) a causa del nom de Jesús. El Nom és ell mateix, el Nom de Déu que ha volgut fer-nos conèixer. És el tema tant bell teològicament de la «traditio nominis». Amb Crist sofrent i l’Església perseguida, demanem la salvació de Déu. Ell ve a salvar-nos sempre, oferim-li el sacrifici d’acció de gràcies, l’Eucaristia.

L’antic cursus romanus en feia un salm quotidià, recitat cada dia a Prima. Aquesta hora canònica fou suprimida absolutament en la reforma conciliar. Era l’oració de l’home pecador, que es convertia cada matí al Senyor (es deia abans del Confiteor) i es disposava al combat quotidià amb la pregària i l’oferiment de les obres amb la oratio que es recitava sempre i cada dia: Dirigere et sanctificare.

Cada matí el cristià, unit a Jesucrist, ha d’estar disposat a oferir l’oblació de la seva vida i ho ha de fer «de tot cor», com també ha d’estar disposat al combat espiritual contra els enemics de l’ànima, que volen la mort dels qui creuen en Déu, dels qui invoquen el seu Nom com la seva salvació. El Nom de Déu és el mateix Jesucrist, com hem escrit.

Els estudiosos del saltiri opinen que és l’exemple d’una súplica individual que és pròpiament col·lectiva. El jo del Salm és el jo col·lectiu de tot el poble. Com una mena de cant coral de tots els oprimits i perseguits de la història. Ells veuran vençuts els enemics, els veuran des de dalt, com el cant del vencedor que contempla els adversaris abatuts als seus peus. Com Jesucrist que recull els trofeus del seu combat ad infera. Literalment el verset 9, segons la Vulgata, és: super inimicos meos despexit oculos meos. És realment una pregària pro convertendis præcatur: et hæc est hostia quam pro liberatione solvit. El Salm continua la seva presència el Divendres Sant com a 2n salm de l’Hora Menor.