Hi trobem el just perseguit i traït. És Jesús qui prega en la seva passió. L’orant té la temptació de fugir, una temptació que a Getsemaní també Jesús va vèncer, acceptant la voluntat del Pare. El Salm és una elegia: en el desert, on l’orant vol fugir, no hauria de contemplar el pecat de la ciutat (Ap 19,20), ni la traïció de l’amic (Mt 26,21-24). El pobre que prega porta arreu el seu dolor i la por, però s’obre a la confiança i vol «deixar a Déu el seu destí», i confia en Déu que farà justícia als pobres i perseguits. Les ales del colom són dues, la contemplació i la humilitat, diu sant Joan Clímac en la seva obra «L’escala del Paradís» (4,15).
Els quatre evangelistes citen els versets referents a la traïció de l’amic del cor, Judes. Fa respecte que, no tant sols la sinopsi, sinó fins i tot el IV Evangeli mencionin aquest salm. El subjecte orant no pot fer altra cosa que «deixar en mans del Senyor el seu destí», que no permet mai que sucumbeixi el just. Aquesta preciosa expressió la menciona sant Pere (cf. 1Pe 5,7). El just és el Senyor Jesús i el Pare no ha permès que sucumbeixi, i el seu destí al qual el Senyor s’ha lliurat, es manifesta gloriós. Així ho ha demostrat en la gloriosa resurrecció del Senyor.
Sant Agustí predicà que la violència i la iniquitat, que el salmista veia a la ciutat, es manifestaren el dia en què el Senyor va ser elevat a la creu.
Cal llegir tot sencer com a rerefons el capítol 18 de l’Apocalipsi i Lamentacions. L’Església ha de fugir al desert, car no té lloc en aquest món ni s’ha de fer solidària del pecat dels homes. «Ella va fugir al desert, on Déu li havia preparat un lloc (Ap 12,6), on «el drac, ple de ràbia contra la dona, se n’anà a combatre contra la resta dels seus descendents, contra els qui guarden els manaments de Déu i mantenen ferm el testimoni de Jesús». Ha de sortir d’aquella ciutat on el Senyor mateix fou crucificat (Ap 11,8).
Senyor Déu, vós voleu donar als vostres fidels la glòria que heu donat al vostre Fil estimat; venir a ajudar la vostra Església i guardeu-la de tot mal, perquè alliberada de tota angoixa, anunciï el vostre Nom a tot el món. Per Crist Senyor nostre. Amén.
Salm 54
Déu meu, escolteu el meu prec,
no us amagueu quan us suplico.
Escolteu atent i responeu-me,
vaig perdut, portant arreu el meu dolor.
Els crits dels enemics, la fúria dels malvats,
em fan delirar;
aboquen damunt meu malediccions
de l’odi que em tenen.
Sento el cor adolorit dintre meu,
un pànic de mort s’apodera de mi,
m’agafa por i tremolor d’esgarrifança:
«Oh, si tingués les ales del colom!
D’una volada aniria a aixoplugar-me.
Fugiria errant, ben lluny,
i m’estaria al desert.
De pressa buscaria un recer
contra l’huracà».
El Senyor els desconcerta,
i divideix les seves llengües;
veig a la ciutat
violències i discòrdies;
nit i dia, per les muralles
hi ha qui fa la ronda,
i dins mateix de la ciutat
veig crims i males arts;
als seus mercats abunden
l’engany i l’avarícia.
Si fos un enemic el qui m’insulta,
me n’hauria escapat;
si em perseguissin els qui no m’estimen,
me’n podria amagar.
Però ets tu, el meu company,
el meu amic i confident;
una dolça intimitat ens unia
anàvem plegats entre la gent
a la casa de Déu.
Que els arribi la mort de sorpresa,
que baixin vius al país dels morts;
hi ha tanta maldat a casa seva!
Però jo invoco Déu,
i el Senyor em salvarà.
Al vespre, al matí, al migdia,
li confio el meu dolor,
i ell m’escoltarà.
Guardarà la meva vida
de tants que combaten contra mi.
Déu m’escoltarà,
i ell, que regna des de sempre,
els humiliarà,
perquè no volen esmenar-se
ni temen Déu.
Trenquen els tractes de pau,
violen els pactes.
Els seus llavis parlen amb unció,
però el seu cor és combatiu;
tenen paraules suaus, que llisquen com l’oli,
però són punyals desembeinats.
Deixa a les mans del Senyor el teu destí;
ell et mantindrà
i no permetrà mai de la vida
que sucumbeixi el just.
Vós, Déu meu, els fareu baixar
a la fossa de la mort;
els homes traïdors i sanguinaris
no arribaran a mitja vida.
En canvi, jo confio en vós.