Amb aquest salm comença l’ofici de Tenebres del Dijous Sant amb l’antífona: «El zel del vostre temple em consumia». Tota la tradició cristiana veu en aquest verset del salm la purificació que Jesús feu del temple. Allò que el Senyor va començar a fer al temple el portà al temple de la Creu, fins a la darrera gota de sang. Fins allí arribà el zel del Senyor a qui estimem tant. Cal aquí i és ineludible la citació solemne de l’evangelista Joan: «Els seus deixebles recordaren allò que diu l’Escriptura: El zel del teu temple em consumeix» (2,17). Aquesta citació fa venerable el Salm.
Tot aquest salm, escriu sant Hilari, és «Sacramentum pasionis Domini» (In Ps 68:1). No és estrany que ho escrigui ja que a tots els versets hi ressona la pregària del servent sofrent de Jhavè en la seva passió. Tot el Salm és una elegia per la passió i mort del Senyor, a qui estimem tant. Ell és «el pobre sofrent» i l’Anyell a qui els pecadors, que som nosaltres, han crucificat. El verset 22: Em tiren fel al menjar, i vinagre a la beguda, el tenia present l’evangelista que contemplava, atònit, la veritat última d’aquest salm quan escriu que van donar a beure a Jesús fel i vinagre (Mt 27, 34.48). Sant Pau el cita a Rm 15,3 per aplicar-lo a Jesús: «Tampoc el Crist no va buscar res de complaent. Ben al contrari! Tal com diu l’Escriptura: He rebut els insults dels qui t’ultratgen». Colpeix la solitud de l’orant en els seus sofriments, que evoca la solitud del Senyor en la seva creu, car els seus ho miraven a distància. Els versets temibles 23-30 (suprimits de la editio typica) són citats per Pau a la carta als Romans per indicar la sort dels qui no reben la salvació de Crist: «David diu: Que la taula se’ls torni un parany i una trampa, una ocasió de caure, la paga que es mereixen! Que se’ls entelin els ulls i no hi vegin! Doblega’ls l’esquena per sempre» (11,9-11), i la imprecació del verset 26 s’acompleix, en el llibre dels Fets, en Judes Iscariot: «Ara bé, en el llibre dels Salms hi ha escrit: Que la seva propietat sigui devastada i no hi hagi ningú que l’habiti. Però també: Que un altre ocupi el seu càrrec» (Ac 1,20).
Quan diem les paraules «Per vós he d’aguantar els escarnis, i abaixo els ulls, avergonyit», cal adorar la flagel·lació de Jesús i veure’l amb aquella testa lacerada i d’espines coronat. És un dels salms citat en el Nou Testament: quan el Senyor purificà el temple, Joan hi veu l’acompliment del Salm (Jn 2,17), i quan el Senyor va tenir set des de la creu, li fou donat el vinagre (Jn 19,28; Mt 27,46; Mc 15,36), i el mateix Senyor cita el vers: «M’odien sense motiu» a Jn 15,25. És, doncs, una legítima pregària pasqual.
Des del primer vers fins al darrer fa contemplar la passió de Jesús, ens el presenta com l’home, al qual les aigües cobreixen fins al cor (v. 2; que, com Jonàs, cobert per l’onatge de la mar, crida cap al Pare des del «llot profund»; que voltat de cruels botxins, aclaparat de mofes i escarni, afronts i ultratges, alça, malgrat tot, el cap amb audàcia, i recordant-se de la seva filiació divina, commina judici i venjança sobre els impius, no pas per condemnar-los sinó per a convertir-los i fer, d’una horda de dimonis, una comunitat de fidels que lloa i estima Déu. L’home consumit de zel per la casa de Déu és presentat com un sacrifici, no pas malgastat i sense sentit, com el «Pobre» i «Adolorit» que des del seus turments demana a Déu un consolador. A l’últim, es troba, com a santificador i salvador, en la santa Sió, ja salvada i santificada, encara més, en un món redimit, nou (v. 44-45) i en una comunitat d’exultants, la qual (això ja no diu el Salm, però l’Església ho sap) que de la mort del seu Salvador n’ha rebut la vida.
Salm 68
Salveu-me, Déu meu!
L’aigua em cobreix,
m’estic ofegant;
he caigut en un fangar sense fons
i no tinc on posar els peus;
em trobo mar endins
i les onades se m’enduen.
Estic rendit de tant cridar,
tinc el coll adolorit,
els ulls se’m consumeixen
d’esperar el meu Déu.
Són més que cabells no tinc al cap
els qui m’odien perquè sí;
són més forts que jo mateix
els qui em volen mal sense motiu.
M’obligaran a tornar allò que no he pres?
Déu meu, vós sabeu qui sóc jo,
i no desconeixeu les meves culpes.
Que jo no fracassi, Senyor de l’univers:
els qui esperen en vós quedarien defraudats;
que jo no fracassi, Déu d’Israel:
seria un desengany per als qui us cerquen.
Per vós he d’aguantar els escarnis,
i abaixo els ulls, avergonyit;
els meus germans em consideren foraster,
em desconeixen els meus familiars.
El zel del vostre temple em consumia,
i he hagut de rebre els insults dels qui us ultratgen.
Si veuen que no menjo i estic trist,
encara m’escarneixen.
Si vaig de dol, vestit amb un sac negre,
tot són enraonies sobre mi;
em dediquen sàtires a les places,
i a les tavernes, músiques i cants.
Us prego, Senyor,
en aquesta hora propícia,
escolteu-me, Déu meu, vós que estimeu tant,
vós que sou fidel a salvar els amics.
Traieu-me del fang, que no m’enfonsi,
salveu-me del fons de la mar.
Que no se m’emportin endins les onades,
que el remolí no m’engoleixi
i no clogui com un pou la seva boca.
El vostre amor, Senyor, vessa bondat;
mireu-me i responeu-me, vós que estimeu tant.
No em priveu de la vostra mirada,
cuiteu a respondre, que estic en perill.
Veniu al meu costat, defenseu-me dels enemics!
Vós sabeu com m’escarneixen,
vós veieu la vergonya que passo.
No hi ha bàlsam capaç d’amorosir
les ferides incurables del meu cor.
He esperat en va qui em compadís,
no trobo ningú que m’aconselli.
Em tiren fel al menjar,
i vinagre a la beguda.
Se’ls tornarà un parany la taula sagrada,
i els seran un llaç els convits del temple.
Se’ls entelaran els ulls, i no hi veuran,
les forces els flaquejaran a cada moment.
Abocareu el càstig damunt d’ells,
se n’apoderarà el rigor del vostre foc;
els deixareu desolat el campament,
no quedarà ni una ànima a les seves tendes.
Ja que persegueixen el qui vós heu ferit,
per acabar de maltractar-lo.
Els tindreu en compte noves culpes
i mai no se’n veuran absolts;
els esborrareu del llibre dels vius,
no els podreu inscriure al registre dels justos
Jo, Déu meu, sóc un pobre sofrent.
Que el vostre ajut em defensi.
Els meus càntics lloaran el nom de Déu
reconeixeran la grandesa del Senyor,
i seran del seu grat més que les víctimes,
més que un toro i un vedell ja fet.
Se n’alegraran els humils quan ho vegin;
els qui busquen Déu sincerament diran:
«Tingueu llarga vida.»
El Senyor escolta sempre els desvalguts,
no té abandonats els seus captius.
Que el lloïn el cel i la terra,
els mars i tot allò que s’hi mou.
Déu salvarà Sió,
reconstruirà les viles de Judà;
hi habitaran els servents de Déu,
ells i els seus fills les posseiran,
hi viuran els qui estimen el seu nom.