Aquest salm és quasi idèntic al 14. Déu és anomenat Elhoim (la manera d’anomenar Déu indica que és procedent del Regne del Nord) i manifesta la insensatesa de no creure en Déu. Recordem que és citat a la carta als Romans 3,10-12 per recordar que ningú és just davant de Déu. L’home s’expulsa a sí mateix, fora del ser, «del que és», quan el nega. Llavors hi ha dissolució i perversió. Sovint hem de concloure que «si Déu no és res» no és possible tampoc la conversió ni la donació de la gràcia. Només en el qui afirma que «Déu és» pot haver-hi un principi de conversió, també de resurrecció, també de vida nova. Altrament s’abandona a les forces del mal, a les «aigües tumultuoses» que porten als abismes del mal, de la desesperació i de la tenebra.
És un crit contra la injustícia; el salmista exigeix pels qui extorsionen els pobres el càstig diví i anuncia la seva desgràcia, la més gran per un israelita, que els cossos quedin insepults: Déu escampa els ossos dels agressors. Crida l’atenció la comunió de l’orant amb el poble: els qui devoren el meu poble. No parla d’un altre poble, sinó del seu. La sort del poble és la pròpia. Sempre he pensat que aquests salms estan composats en el temps en què Israel ha patit la invasió, la destrucció i l’exili. És com una mena d’oracle contra els pagans que han envaït Israel i l’han desposseït del que estimava més. Aquests són els qui no pensen en Déu i els malèfics.
Déu «canviarà la sort del seu poble» i l’Església s’alegrarà amb una joia eterna, quan el Senyor bescanviï la captivitat del seu poble, en el temps del seu gran retorn i aplec. Jesús va morir per aplegar els fills de Déu dispersos pel món. El darrer verset és quasi responsorial per part de tota l’assemblea. És un ardent desig.
Oh Déu de la glòria i de la santedat, davant vostre res és just i el món és reconegut com a culpable. No ens condemneu amb aquells que són privats de la vostra gràcia i concediu a la vostra Església, que ha cregut en el vostre Fill, l’alegria de poder entrar al regne del vostre Fill i Senyor nostre que viu i regna pels segles dels segles. Amén.
Salm 52
Els insensats pensen dintre seu:
«Déu no és res».
Són corromputs, la seva culpa és detestable,
ni un no fa el bé!
Déu guaita des del cel,
per veure com són els homes,
per observar si n’hi ha cap d’assenyat,
que busqui Déu.
S’han fet enrere,
s’han pervertit tots plegats,
ni un no fa el bé, ni un de sol.
Aquests malèfics veuran clarament,
i ho proclamaran,
que els qui devoren el meu poble,
és pa sagrat que devoren.
Quin esglai s’apodera d’ells!
És inexplicable el seu esglai,
Déu escampa els ossos dels agressors,
quedaran confosos, Déu els abandona.
Oh! Que vingui de Sió
la salvació d’Israel!
Quan Déu renovi la vida del seu poble,
Jacob s’omplirà de goig,
Israel s’alegrarà.