Salm 62

També el Senyor desvetllava l’aurora per a trobar-se amb el Pare, segons Marc 1,35. Aquesta data de la vida de Jesús l’hem de tenir present quan ens disposem a pregar aquest salm. Fer memòria de Jesús pregant en la sosegada noche al par de los levantes de la aurora. Tenir present en nosaltres el seu diàleg amb el Pare de la seva divina humanitat i pensar amb els seus ulls posats més enllà dels estels i la claror primera de l’alba, ell que era la veritable llum del món. I també pensar en el seu cor on bategava la filiació divina i la presència de l’Esperit.

El Salm fins i tot avui forma part de la pregària del matí a la sinagoga. El salmista celebra una vetlla de pregària nocturna que evoca les paraules úniques de sant Joan de la Creu: Oh noche amable más que el alborada! ¡Oh noche que guiaste, oh noche que juntaste Amado con Amada, Amada en el Amado transformada!

Un salm de moltes significacions, sobretot mística, doncs canta el desig de Déu, les «nits sense el Senyor» i l’amor del creient: «La meva ànima s’ha enamorat de vós». Un amor que val més que la seva pròpia vida. És el cimal, la plenitud de la mística de l’Antic Testament. Expressa el desig immens de Déu amb el qual el salmista es desvetlla. Aquest tenir set, com en el cas del salm 42, és una condició vital. Sense Déu el cor de l’orant és «una terra eixuta, sense una gota d’aigua». Sense Déu no pot viure.

El Senyor el va dir a la creu quan exclamà: «Tinc set». Allí el Senyor va estendre les seves mans. La pregària de Jesús a la creu, expressada en el crit del «Tinc set» és la gran epiclesi de Jesús clavat a la creu. El Senyor demana finalment el do de l’Esperit. Les mans aixecades per a lloar Déu han suggerit sempre les mans elevades de Crist a la creu que ens prenen, a manera d’abraçada, a tots. També el cristià ha d’elevar les mans per a la pregària i per a les bones obres (cf. In Ps 62:3).[1] El Senyor, el meu Jesús, va elevar les mans «des del llit» de la creu, on finalment reposà.

Només des de la pregària del Senyor a la creu, que inclou la glòria, es pot entendre la victòria del Senyor contra el mal, que. amb uns versets colpidors, al final del Salm és  proclama: el rei, el Crist, s’alegrarà de tot el que el Pare ha fet en la història de la salvació, i finalment callaran (lit. taparà la boca) dels qui han fet el mal i han acusat els servents de Déu. (El càstig és terrible, quedar insepults en el desert, és una imatge molt forta).

Té la melodia del matí de tots els matins, el de Pasqua, l’albada gloriosa d’un dia sense fi. És des de sempre dels diumenges al matí, a la claror de Laudes. L’Església té set del seu Senyor i vol saciar-se de la font d’aigua vida, que salta fins a la vida eterna. La set de la mística cristiana només s’assacia en el cor obert de Jesucrist crucificat, d’on brollen la sang i l’aigua. El do de l’Esperit Sant esdevé una riuada de gràcia que emplena la vida de l’Església.

És notable que el salmista esmenti en relació a Déu, la set i la fam. Ell, només ell, assacia la set, però també la fam, de manera que el bo i el millor és el Pa de l’Eucaristia. De fet, en l’Eucaristia s’acompleix la benaurança del Regne: Benaurats els qui tenen fam i set de ser justos. Sant Gregori Nacianzè finalment comenta el Salm a la inversa: és Déu que desitja que nosaltres tinguem set d’ell, Deus sitit sitiri.

El Salm és del rei David, errant pel desert de Judà, a Idumea, perseguit per Saül. Aquest desert és el món on molts homes no sospiren pel Déu veritable, sinó pel dinar i pel poder, per tot el que no dona la pau del cor. Tots els homes desitgen aquestes coses, a dures penes se’n troben que tinguin set de Déu. La set manifesta el desig del cor. La litúrgia amb praxi ecumènica sempre ha cantat el Salm en la litúrgia del matí, tant als Laudes de l’ofici quotidià (en la tradició romana), com a l’Orthos bizantí.

La nostra ànima, Senyor Jesús, té set de vós,

com terra eixuta, sense una gota d’aigua

i us cerquem a l’alba d’aquest diumenge,

per contemplar-vos, gloriós i poderós,

en la vostra resurrecció,

i, sabent que el vostre amor val més que la vida,

esperem confiats i feliços,

sota les vostres ales,

entrar en la glòria en la qual vós

viviu i regneu pels segles dels segles. Amén.

[1] «Mi alma está unida a ti y tu diestra me sostiene. Esto lo dijo Cristo en nosotros; es decir, lo dijo en el hombre que llevaba por nosotros, que ofrecía por nosotros. Esto también lo dice la Iglesia en Cristo; lo dice por medio de su Cabeza, porque también la Iglesia padeció aquí grandes y generales persecuciones, y asimismo ahora también las padece particulares».