Salm 61

Expressa una immensa confiança en el Senyor. Només en Déu la nostra ànima troba el repòs, com un ressò de les paraules del Senyor: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats i trobareu en mi el repòs». Sant Hilari de Poitiers descobreix al darrer verset les dues missions de la Trinitat: el poder pertany al Verb, però l’amor pertany a l’Esperit Sant. Pròpiament el v. 12 té una estructura trinitària: Semel locutus Deus, duo haec audivit: quia potestas Deo est, et tibi, Domine, misericordia. La revelació de Déu es manifesta en la missió del Verb i en la missió de l’Esperit Sant. Al Verb li ha estat donat el poder (Mt 19) i a l’Esperit Sant la misericòrdia, l’amor entranyable de Déu (Rm 5,5).  A la Trinitat Santa s’oposa la trinitat idolàtrica: la violència, l’extorsió i la fascinació per les riqueses.

El santíssim nom de Déu: Adonai, apareix set vegades. El salmista només troba el repòs en Déu, refugi, castell i roca que salva. De Déu li ve tota esperança; Déu és la mateixa font de l’esperança. Déu és la seva salvació i la seva glòria: in Deo salutare meo et gloria mea (v. 8a). Colpeix la insistència en la repetició: «Només en Déu», in Deo tantum.

La imatge de la roca crida l’atenció a sant Joan Crisòstom que en fa una pregària eclesial: l’Església és la casa fonamentada sobre la roca i  també la imatge del vaixell. Les onades es poden encrespar, esdevenir furients, tanmateix, no poden demolir la roca. La roca és ferma i resisteix els embats del mar. Tot això es troba en el seu sermó: Sermo antequam iret in exilium.

La pregària surt del cor d’un home feble, que es troba en la situació d’una muralla a punt de caure o com una tàpia que s’enfonsa. ¿Qui no s’ha trobat mai en aquesta situació?

El Salm expressa un contrast entre la fe en el Déu veritable i els ídols que aquí tenen nom: la mentida, la fascinació pel poder i per la riquesa. La seves armes són la violència i l’espoli dels pobres. Els injustos posen en els ídols la confiança (batah). Els homes en aquest món han de reconèixer la seva caducitat, la seva finitud (v.10). Els fills d’Adam, fills en definitiva de la terra, són com el fum en l’harmonia d’allò que ha estat creat. Només Déu pot obrir aquesta finitud a l’Infinit. Els homes comparats amb Déu no són res: no pesen més que el vent (v.10). Ell recompensa a cadascú «segons les seves obres». La recompensa és ell mateix.

Només la confiança en Déu té futur, la confiança amb els ídols està destinada al no res. Recorda les paraules del Mestre: «No amuntegueu tresors aquí a la terra, on les arnes i els corcs els fan malbé i els lladres entren i els roben. Reuniu tresors al cel, on ni les arnes ni els corcs no els fan malbé i els lladres no entren ni els roben. Perquè on tens el tresor, hi tindràs el cor» (Mt 6,19-21); i que no es possible servir a dos senyors (Mt 6,24). Quasi tens la certesa que el Senyor empra les paraules del salm: divitiae si affluant, nolite cor apponere (v.11) pel seu ensenyament. És citat en la Presbyterorum Ordinis, nr 17, tot convidant als sacerdots a no posar el cor en la riquesa.

Els vv. 12-13 el tanquen amb un vast horitzó que abraça tota la història de la salvació i que recorda les paraules apostòliques:

«Quina és la grandesa immensa del seu poder que obra en nosaltres, els creients; em refereixo a la força poderosa i eficaç amb què va obrar en el Crist, quan el ressuscità d’entre els morts i el féu seure a la seva dreta dalt al cel, per damunt de tota potència, autoritat, poder i sobirania, i per damunt de qualsevol altre nom que es pugui invocar, tant en el món present com en el futur. Déu ho ha posat tot sota els seus peus, i a ell, cap de tot, l’ha fet cap de l’Església, que és el seu cos, la plenitud d’aquell qui omple totes les coses» (Ef 1,19-21).

Que posem, oh Déu, el nostre cor en vós, font de tot bé i plenitud de tots els béns i que tots puguem dir: «Que de vós és el poder i l’amor», ja que només en vós trobem la salvació i la glòria per poder entrar en el vostre repòs, en aquest món i en l’altre, per Crist, Senyor nostre. Amén.