Salm 63

Aquest salm, pel verset: «Tota la gent se n’admira i proclamen l’obra de Déu», ha estat escollit des d’antic per a festa dels apòstols. Només per aquest verset. Tots els apòstols, i com ells, tants deixebles de Jesús, han hagut de suportar la persecució i els temibles enemics de la fe cristiana. Les forces del mal es desvetllen davant l’epifania de la gràcia; tot i així, a despit dels sofriments, els apòstols i els deixebles mai han deixat de proclamar l’obra de Déu, les seves meravelles.

Hi ha amagada en la seva lletra la resurrecció de Jesús. Com també la seva passió, ja que les autoritats jueves tramaren i conspiraren contra Jesús per donar-li mort (Mt 26,3-5.14-16), ell que és l’innocent del verset 4.

Els qui van crucificar el Senyor «esmolaven la llengua com espases» quan cridaven: «Crucifiqueu-lo, crucifiqueu-lo!». Jeremies perseguit (Jr 48,27; Lm 2:15) i el mateix Israel, com a poble humiliat i escarnit (Sl 21,8;  108,25), havien conegut aquest menyspreu humiliant, prefigurant la Humiliat mateixa que vindria, el Crist: «Els qui passaven per allí l’injuriaven movent el cap amb aires de mofa» (Mt 27,39). Ell, però, a diferència dels qui l’acusen, no pren les armes per defensar-se sinó que confia la seva vida a Déu en la pregària.  El Salm conté les misterioses paraules: cor eius abyssus. És una constatació de la incomprensibilitat del misteri del mal que habita en la interioritat de l’home.

Les fletxes verinoses dels malvats, que han condemnat el Senyor, xocaran amb les fletxes, que són les paraules de Déu, d’aquells mateixos que l’han condemnat (sagittavit illos Deus). Quan l’orant se sent assetjat per les malediccions i les calúmnies, no ha emprat les mans per empunyar cap espasa, sinó per elevar-les a Déu i exposar-li la seva tragèdia. Es limita davant Déu a constatar la perversió del cor humà, impenetrable i incomprensible en el seu interior, amb la seva capacitat de fer el bé, també de fer el mal. L’orant se sent el representant de tots els fidels del Senyor perseguits. La persecució fa servir com arma la llengua (quasi un malefici de la cultura semítica). Recordem les paraules de sant Jaume:

«La llengua és un foc, tot un món de malícia; és un més dels membres del cos, però fa impur tot el cos; inflama la roda de la vida i al final és inflamada per l’infern.  Els homes han domat i domen tota mena de bèsties salvatges i d’ocells, de rèptils i d’animals marins, però no hi ha home capaç de domar la llengua: és un mal que no es domina, va plena de verí mortal. Amb la llengua beneïm el Senyor, el nostre Pare, i amb la llengua maleïm els homes, fets a imatge de Déu» (3,69).

Davant de l’acció de Déu els homes s’omplen de reverència, els justos anuncien les obres de Déu, les comprenen (intelligerent), s’alegren en el Senyor, esperen en ell i se’n glorien. És tot un itinerari espiritual marcat per aquests verbs: Anunciar, comprendre, alegrar-se, esperar i gloriar-se. Ell mateix predica el v. 11: laetabitur iustus in Domino et sperabit in eo. Predica que ens hem d’alegrar en el Senyor perquè tenim les primícies de l’Esperit, i es pregunta: “¿Com en ens podem alegrar en el Senyor si ell està tant lluny? En realitat no està lluny, diu el sant bisbe, cadascú de nosaltres fa que sigui lluny”: “Tu fas que sigui lluny. Estima’l i se t’aproparà, estima’l i habitarà en tu” (Sermones 21:3-4).

“Certament hagués estat molt poc que el Senyor hagués exhortat als màrtirs només amb paraules, calia que els donés exemple amb la seva mort gloriosa”: amb aquestes paraules, sant Agustí fa del Salm una preciosa meditació de la Passió de Jesús (cf. In Ps 63,2). L’antic Breviari Romà portava el comentari de sant Agustí del Salm en l’ofici de Tenebres del Divendres Sant. En el fragment escollit el sant bisbe assevera que la mort del Senyor és la causa i el fonament de tot el martiri, per això, ell és el Rei dels màrtirs. Ell és el primer dels màrtirs, tots els martiris estan inclosos en el seu martiri i l’expressen. El Senyor s’apropia de tots els martiris que vindran. Li pertanyen, són seus. Car no els exhortà amb paraules, sinó patint ell mateix una mort martirial. Impressiona de pensar que la predicació de sant Agustí esdevingué litúrgica amb el cant de les lliçons del II Nocturn amb els seculars responsoris que l’acompanyaven.

Pare, concediu als qui sofreixen en Crist de trobar en ell el seu refugi per tal que sigui manifestada davant del món l’obra de les vostres mans, i nosaltres no cessem mai d’anunciar la lloança de Crist, el vostre Fill, que viu regna pels segles. Amén