Salm 49

Des de Sió, ciutat meravellosa, Déu resplendeix. Per aquestes paraules cal posar-lo dins del cicle dels salms dedicats a Jerusalem i al temple. Forma part de la litúrgia d’ingrés al temple, com el salm 14. En l’Antic Testament la resplendor de la glòria de Déu residia en el temple, però en el Nou Testament la glòria de Déu resplendeix en la bellesa de la Creu i de l’Evangeli. Déu ha manifestat la seva gloria en Crist. Ell batejarà en l’aigua (la tempesta) i en l’Esperit Sant (el foc) i no callarà. El Verb serà sempre eloqüència, Paraula viva adreçada als homes. Serà un riu de foc que judicarà als homes (Dn 7,10).

Si Moisès pren per testimoni el cel i la terra per establir l’aliança del Sinaí, el Crist prendrà per testimoni també el cel i la terra: «El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran» (Mt 24,35). Un judici que no serà mesurat per les víctimes externes al cor de l’home, sinó pel mateix cor que es dona a ell, en el culte espiritual. Sant Agustí meravellosament comentant el Salm, predica: «Si jo entro dins meu, trobaré allò que haig d’immolar (…) La meva consciència serà el meu altar. No tindré necessitat de comprar allò que haig d’oferir al Senyor, perquè ell ja m’ho ha donat». El sacrifici de lloança és la vida salvada, donada a Déu (sant Ciril). El Salm és, doncs, un ressò del profeta Isaïes i del mateix Senyor. El v. 5: Congregate mihi sanctos, qui disposuerunt testamentum meum in sacrificio, és una clara menció del sacrifici pasqual del Senyor. El judici de Déu és des de la creu. Aquesta mateixa creu és el judici. La creu de Jesús és el judici de Déu sobre tots nosaltres i sobre el món, perquè ens ofereix la certesa de l’amor i de la vida nova.  Hi ha una altra sang, la Sang preciosa de Crist, que segella una aliança nova: Aplegueu-me els meus fidels, que amb la sang d’una víctima segellaren l’aliança.

Expressa un tema present en la literatura profètica i en la predicació de Jesús: el que Déu vol no són els sacrificis externs (el Salm esmenta fins a set animals que s’oferien), sinó el sacrifici del cor, això és el que plau al Senyor. Aquest és el veritable sacrifici d’acció de gràcies, la tódah (v.14). Que consisteix en la «contemplació adorant de la voluntat divina» que anomena sant Justí, o el culte espiritual de Romans 12,1-2.  El cristià sap que Déu Pare ha preferit per damunt de tots els sacrificis de sang de l’antiga aliança, el sacrifici del qui s’ha fet obedient fins a la mort, i amb el Salm oferim el sacrifici d’acció de gràcies que oferim per Jesucrist i que és el sacrifici espiritual el que plau el Senyor, això és l’obediència humil a la seva Paraula.

Les paraules del Salm evoquen el capítol 58 d’Isaïes i els ensenyaments de Jesús exigint l’autenticitat del culte al Senyor, més enllà de les pràctiques externes: «Ell els respongué: Amb tota la raó Isaïes va profetitzar de vosaltres, hipòcrites, quan va escriure: Aquest poble m’honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi» (Mt 7,6). De res serveix oferir a Déu béns exteriors si no hi posem el cor, de res serveix recitar els manaments de Déu si no els observem.

El Salm era estimat per sant Carles de Foucauld, que el resava en la seva immolació adorant i solitària al desert, i també per santa Teresina (Escrits Autobiogràfics 9) que el comenta en aquesta línia: el Senyor no ens demana grans coses, sinó només amor.

És així que el salmista ha d’oferir al Pare del cel res de fora de sí mateix, sinó el «sacrificium laudis». És així que el cristià, com el seu Senyor, s’ofereix a sí mateix. Fa ofrena de la seva la lloança i l’amor del seu cor, com ho feu Crist a l’ara de la creu. Aquesta fou la seva Eucaristia i la nostra. Així reconeix la seva glòria i l’adora. 

Oh Senyor, per damunt de tots els sacrificis cruents de l’antiga aliança heu preferit el sacrifici del qui s’ha fet obedient fins a la mort: accepteu el sacrifici de lloança que us oferim en Jesucrist, que viu i regna pels segles. Amén.