Salm 51

Hi ha la tendresa de l’innocent, la de l’innocent incapaç de poder comprendre per què hi ha persones que fan el mal. Revela la mateixa incapacitat de comprendre el mal ontològic. Dona la impressió que més que una acusació, és una meditació interior. També una profecia sobre els qui fan el mal.

L’orant no els enveja i prefereix romandre, fins i tot envellir-se, a la casa de Déu i ser testimoni de la bondat del nom de Déu enmig dels fidels. Pot existir la feblesa del qui fa el mal, però encara és més pecador el qui es gloria de fer-lo. Llavors és demoníac. Alguns Pares veuen en l’home malèfic el Maligne que fa el mal en sí mateix, que no només menteix, sinó que té la voluntat de mentir. Tot mentider participa del qui és mentider des del principi.

L’enemic del just pot ser cadascú de nosaltres. No és pas a la banda dels bons que ens hem de posar! La mentida i el voler aparentar ser just és una temptació. En tot cal buscar sempre l’autenticitat del cor i la rectitud de  les intencions. Moltes vegades, per raó del pecat original, si no hi ha la gràcia, emergeix l’home encara no redimit, encara que sigui batejat en el nom del Senyor. La humanitat antiga no ha estat encara destruïda del tot en nosaltres. De la mateixa manera que un injust pot esdevenir just, també un just pot esdevenir injust. Tota hipocresia és blasmada pel Senyor.

En el Salm hi ha una referència a l’ateisme: el de tants homes que no busquen en Déu la seva força. Nosaltres podem ser d’aquests. Hi ha un ateisme més temible que el teòric, és l’ateisme pràctic. És viure com si no creguéssim en Déu. Tota mentida és desarrelada i tota casa, fonamentada en la mentida, serà arrasada. El creient, en canvi, ha d’esdevenir, com l’olivera, en plena vida, plantada en la casa del Senyor, que és l’Església, bevent de la seva saba, donant els fruits que el Senyor li demana. Allí ha de romandre en l’acció de gràcies i com a testimoni de tot el que Déu ha fet. Només dins de la casa de Déu podem créixer i continuar plens de vida. El cristià només es pot gloriar del Senyor, de res més (cf. 1 Co 1,31).

Els darrers versets són bellíssims: som cridats a esdevenir testimonis de la bondat del nom de Déu. La imatge de l’olivera és entranyable: sicut virens oliva in domo Domini, umile pianta selvatica innestata sulla radice santa (cf. Rm 11,16-17). Déu només deix créixer fins al cel els arbres que estan plantats en la casa de Déu, els altres, malgrat llur aparença d’altivesa, són abatuts. Els desarrelarà, això és, els deixarà sense vida. Una vida que ja no tenien. L’olivera plantada a la casa de Déu em suggereix una imatge mariana.

Que siguem, Senyor, com l’olivera plantada als vostres atris, perquè, confiats en el nom del vostre Fill i ajudats pel seu amor, puguem donar fruits que perdurin fins a la vida eterna. Per Crist, Senyor nostre. Amén.