Salm 55

És el salm de Getsemaní, allí on els homes ja «tenien a les mans el Senyor». On hi ha la por i la temptació de fugir, però també la pregària: «Que es faci la vostra voluntat, Pare, i no la meva». El salmista dues vegades vol celebrar les promeses de Déu i es diu a sí mateix: ¿Què poden fer-me els homes? Cal una gran fe per celebrar el que Déu farà en el futur de la pròpia vida i que no es verificable en el present. Cal una immensa confiança en la seva Paraula. Aquesta confiança en Déu foragita la por. Clarament és la pregària del Senyor Jesús en la seva passió: «El dia temible» és el dia de la seva condemna i mort a creu. Ell llavors confiava en el Pare i en les seves promeses.

Els homes poden matar el cos, però no poden treure la vida de Déu, que en el salm es manifesta en el llenguatge veterotestamentari, amb aquesta confiança incommovible en el Déu de la promesa. Recorda el cèlebre text del  llibre de la Consolació:

«Una veu diu: «Fes una crida!» I una altra respon: «Quina crida he de fer?» «Proclama que els homes són tots herba i que la seva bondat és com la flor dels prats: l’herba s’asseca i la flor es marceix  així que bufa l’alè del Senyor. en cert: els pobles són herba!  L’herba s’asseca i la flor es marceix, però la paraula del nostre Déu dura per sempre.» (Is 40, 6-8).

En el verset 3 es diu: Conculcaverunt me inimici mei tota die, i Agustí predica aquestes paraules: «El primer gra de raïm triturat al cup és Crist. Quan aquest gra es va esprémer en la passió, es va saber que el vi la copa era deliciós (cf. Sl 22,5)». Els qui persegueixen el just, li segueixen els passos i l’espien, són com el que la serpent havia fet amb la dona, Eva (l’Esposa-Església perseguida).  Quan el resem no hem d’oblidar mai les paraules de sant Pau: «Res ens pot separar de l’amor de Déu».

Déu recull en un odre totes les llàgrimes que vessem al llarg de la nostra vida, sobre nosaltres mateixos, sobre els nostres amics, sobre el món. Déu Pare recollí les llàgrimes del seu Fill estimat, ell que, com es diu a la carta als Hebreus: «Ell, Jesús, durant la seva vida mortal s’adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i llàgrimes. Déu l’escoltà per la seva submissió» (He 5,7). El verset és altament consolador i ressona dolcíssim dins del cor: El Senyor porta el compte de la vida errant, dels sofriments que hem hagut de viure, del silenci dels amics que han marxat, dels pecats que ens avergonyeixen a la seva presència, del que hagués volgut que fos i no ha estat. El Senyor sap i consigna dins del seu cor tots aquests sofriments que en el fons realitzen les paraules tant sorprenents de l’apòstol Pau: Jo penso que els sofriments del món present no són res comparats amb la glòria que s’ha de revelar en nosaltres (Rm 8,18).

La versió catalana omet el vers «none in supputatione tua», que és una referència al Llibre de la Vida i a les paraules de l’Apocalipsi: «Tant sols hi entraran els inscrits en el Llibre de l’Anyell» (Ap 21,27). Déu registra en el llibre de la Vida tots els sofriments, viscuts en solitud dels homes. Déu recull totes les llàgrimes per eixugar-les per sempre (Is 25,8 i Ap 7,17). Recull aquestes llàgrimes com si fossin perles. La imatge de l’odre evoca el tresor que els beduïns porten en el seu camí, l’aigua, que necessiten per a viure. 

Sant Agustí escriu: «Amb freqüència la finalitat de la pregària s’aconsegueix més amb les llàgrimes i els planys que no pas amb les paraules, perquè el Senyor recull les nostres llàgrimes en el seu odre. No li passen per alt els nostres planys, ja que ho creà tot per qui és la seva Paraula i no necessita de les paraules humanes» (Epistolae 130:20).

La carta als Hebreus esmenta el verset 5: «Per això podem dir amb tota confiança: El Senyor m’ajuda, res no em fa por; els homes, què em poden fer?» (He 13,16).

El Pare ha alliberat de la mort el seu Fill, perquè camini a la llum de la vida.  Literalment «A la llum dels qui viuen». La llum dels qui viuen és la llum dels  immortals, la llum dels sants. La llum dels vivents és el mateix Crist que venint en aquest món il·lumina tots els homes.

Només els qui viuen segons Déu viuen en aquesta llum, els altres viuen en la tenebra, per tant, en la mort. Aquesta expressió cal sabrejar-la teològica i espiritualment. La llum de la vida és la llum de la fe, de la gràcia, de la glòria. No és pas una llum material, sinó la llum espiritual, inaprehensible. Per la revelació del Nou Testament sabem que és el Do de l’Esperit Sant. També els qui viuen realment són els qui participen de la vida gloriosa de Déu en la vida eterna. Participants de la vida gloriosa de Crist, anticipada en nosaltres pel baptisme i rebuda com a penyora en l’Eucaristia. És una preciosa referència a la resurrecció.

L’antic epígraf és d’una bellesa semítica gran, hom diu que cal cantar-lo al to de ionat elem rehoquim, al so del «colom silenciós de la llunyania». Salvador Espriu estava enamorat d’aquesta expressió tant enigmàtica.

En el vostre Cos santíssim, oh Crist, heu pres les nostres vides i amb el vostre amor heu recollit les nostres llàgrimes i les consigneu en el vostre cor. Feu que caminem a la vostra presència tots els dies de la nostra vida, guardeu els nostres passos d’ensopegar en el mal fins arribar en la pàtria en la qual vós eixugareu totes les llàgrimes dels nostres ulls. Vós que viviu i regneu pels segles dels segles. Amén.