És un salm bellíssim. Va de la lamentació a la joia i a l’acció de gràcies. Com si passés de la nit al dia. Tota l’angoixa del cor està present en les primeres paraules. L’orant és el Crist que aixeca els seus braços, cercant Déu, des de la seva santa creu. Esdevé quasi una imatge del Crist crucificat. En les paraules cal veure-hi tantes generacions d’existències humanes que perllonguen l’agonia de Jesús a Getsemaní i a la creu, que han experimentat com un pes la incomprensibilitat del silenci del Pare del cel. L’experiència del silenci de Déu i la seva absència comporta sempre un gran dolor, un dolor que s’apropa al dolor absolut, que brolla de la certesa de sofrir més del que s’havia de sofrir. Un dolor que traspassa la pròpia mesura.
El Salm clarament neix de l’exili, en els temps en què Israel viu el crepuscle de la presència de Déu i l’absència de la seva glòria. Només pot recordar el passat (les gestes del Senyor) per recuperar l’esperança en Déu que sempre obre camí. Israel és el poble de la memòria, si perd la memòria de les obres de Déu es perd a sí mateix. Vet aquí, doncs, que el Salm és una memòria de l’èxode. Quanta tendresa no suscita. És com si digués: ¿És que ens has deixat d’estimar, Déu nostre? Israel ha entrat en el temps del gran silenci de Déu. No hi ha cap signe de la seva Presència. Només pot mirar el passat. La memòria de les obres de Déu en el passat omple de dolor al profeta: defalleix, no pot dormir ja que el tortura una pregunta: On és la vostra aliança? On és la vostra promesa? I quasi amb delicadesa, plena de tendresa, el profeta recorda com Déu va alliberar el poble i el portava amorosament vers la pàtria promesa. Un alliberament que fou el naixement del poble: Us vau formar un poble, la fillada dels fills d’Abraham. Déu ha actuat, ha anat al davant, però les seves petjades són invisibles: ¿com les podrem seguir si ja no hi són, com una onada que arrasa la sorra de la platja? Són els misteris de la fe i de la fidelitat.
Així, doncs, el salmista s’oblida de si mateix i fa memòria de les obres de Déu. Fa memòria del primer èxode, com el cristià fa memòria del segon èxode: la resurrecció de Jesús. El Senyor obre sempre camí enmig de la desolació i és vencedor de les forces antidivines del mar que el Salm mostra amb les imatges mitològiques. Són les forces del mal que només Déu pot vèncer. Llavors ve la pau i ve, fins i tot, l’alegria.
Sempre hem de recordar les obres de Déu. El cristià és l’home de la memòria, per la qual no oblida la promesa i la fidelitat del Senyor. Llavors roman esperant, només esperant els dons de Déu i aprèn a dir: «Actua amb misericòrdia, Senyor, com vós sabeu i com vós vulgueu». Sant Agustí predica: «És més fàcil que Déu contingui la ira que la misericòrdia» (In Ps 76,11).
L’orant cristià quan fa la memòria de les obres de Déu, s’oblida de sí mateix, com el salmista quan mira al seu voltant no té pau, però quan rememora les obres de Déu retroba pau i alegria. Cal, doncs, mirar a Jesús crucificat, aprendre a esperar els seus dons, saber que obre pas enmig del mar i seguir les seves petjades invisibles, com una recordança de la tempesta enmig del llac, Quan el Senyor va sortir a l’encontre dels deixebles, enmig de la nit i de la tempesta dient-los: «No temeu, sóc jo».
El Salm és salmejat per aquells que no desitgen altra cosa que Déu mateix, diu sant Agustí en el seu comentari. El cristià en té prou de saber que forma part del poble dels redimits per la Pasqua del Senyor des del baptisme. Cal pregar, cal esperar els dons del Senyor, no oblidar-los dins de la memòria del cor i saber que, en Crist, Déu no ens ha oblidat per sempre, ni ens oblidarà mai.
A sant Francesc li agradava molt el verset 4: «Renuit consolare anima mea». En feia un gemec d’amor: dins de la nit del sofriment hi ha una música, melangiosa i enyoradissa. Les paraules el consolaven durant la malaltia.
La distribució de la salmòdia el posa en la fèria II a Completes per les paraules: A les nits no em canso d’alçar les mans a vós.
Déu misericordiós que confirmàreu l’antiga aliança amb les meravelles de l’èxode i, amb meravelles encara més admirables, heu confirmat la Pasqua del vostre Fill, no oblideu la vostra Església en les seves afliccions i, enmig del mar d’aquest món, obriu-li un camí i conduïu com un ramat el vostre poble, sota el guiatge de Jesús, el vostre Fill, que viu i regna pels segles dels segles. Amén.
Salm 76
Que pugi a Déu el meu clam,
que pugi a Déu, i que ell m’escolti.
Us cerco, Senyor, en dies de perill,
i a les nits no em canso d’alçar les mans,
però la meva ànima no troba consol.
Quan recordo allò que Déu havia fet, sospiro,
em sento defallir sempre que hi penso;
no arribo a aclucar els ulls,
em contorbo tant, que ni goso parlar;
penso en les èpoques llunyanes,
recordo els temps antics,
de nit rumio dintre meu,
i em pregunto a mi mateix:
«¿És que el Senyor ens ha abandonat per sempre,
i ja no ens serà propici mai més?
¿Ha deixat per sempre d’estimar-nos,
i ha anul·lat d’ara endavant les seves promeses?
¿És que Déu s’ha oblidat de compadir,
i la severitat li endureix el cor?»
I exclamo: «És per això que sofreixo:
la mà de l’Altíssim ja no actua com abans».
Recordo de nou les gestes del Senyor,
tots aquells fets meravellosos;
repasso dintre meu les vostres obres,
i penso en les vostres proeses.
Déu meu, era sant el vostre obrar,
¿quin déu era gran com ho era el nostre?
Vós, el Déu dels prodigis,
revelàveu als pobles el vostre poder.
El vostre braç es va rescatar un poble,
la fillada de Jacob i de Josep.
En veure’s, les ones s’arremolinaren,
i tota la mar s’esvalotà;
els núvols es desferen en aiguats,
van roncar les nuvolades,
i brunzien les vostres fletxes.
Rodolava el retruny de la vostra veu,
els llamps il·luminaven l’univers,
la terra tremolava i trontollava.
Pel mig de la mar us vau obrir camí,
i l’oceà es convertí en lloc de pas
de les vostres petjades invisibles.
Vau conduir com un ramat el vostre poble,
sota el guiatge de Moisès i d’Aharon.