El Salm és una tristíssima elegia. Escrit després de la destrucció del temple l’any 586 per Babilònia. Està ple del silenci de Déu que ha abandonat el seu poble, el silenci de les runes de la ciutat santa i del culte del temple interromput. Només se sent l’elegia de l’orant, també ell ple de tristesa per la devastació de la Ciutat Santa. Enmig d’aquests grans silencis, el salmista espera que Déu es recordi de nou del seu poble i dels seus pobles. Que recordi la «coloma ingènua», que és Israel (Os 7,7). Cal que Déu intervingui si vol ser el seu Déu, el Déu d’Israel. Ha de trencar el seu silenci. És el Déu creador que actua en el cosmos i que venç el mal primordial. Això és el que confessa i reclama el Salm a Déu al límit mateix de la fe. Creure en Déu quan aquest no actua i roman silenciós és la gran prova de la fe. Com deien els rabbins d’Israel quan els jueus eren deportats als camps d’extermini.
Aquest Salm és un plany i una lamentació per l’Església que se sent lluny del seu Senyor i a mercè de les forces del mal. Els pecats dels seus fills han fet d’ella una ciutat desolada i com abandonada del Senyor. Però l’Església és del Senyor i l’estima. Ell ha donat la vida per presentar-la com una «esposa immaculada a la seva presència». En aquest cant, que és tot ell clam d’ajuda i prec, s’hi manifesta la presència de Déu creador al bell mig del salm, que no permet cap mena de dubte sobre qui és el qui ho té tot a les mans. I això fa que el salm, al final, sigui lluminós i esperançador.
La fe esdevé un principi, humil de joia, enmig dels sofriments i de la contradicció de la vida dels homes. Cal sentir en el Salm la veu de l’Església que participa de la passió, però també de la glòria, de Crist, el seu Senyor. «A aquells que no lloen Déu, els himnes se’ls marceixen dins del cor» (In Ps. 72,2). També el clam és un himne: àdhuc la misèria, que prové de la culpa, lloa Déu quan reconeix la seva culpa. El Salm esdevé un veritable «threnos» (lamentatio). Nosaltres també hem vist, a la nostra generació, els núvols d’extermini que ofegava el clam i tot; hem vist camins dolorosos de molts pobles, submergits en la misèria, exiliats sense nombre, captius, torturats. Hem vist ciutats flamejades en runes per la guerra, i també esglésies saquejades i profanades. I cristians perseguits i assassinats per causa de la fe. Tot aquest dolor – aquest Gòlgota immens – està contingut en aquest salm. Sant Agustí afirma bellament que és la pregària d’un pobre que els representa a tots, dels pobres vinguts de totes les nacions. Aquest pobre és únic, sense nom, però és innumerable. Únic per la caritat, innumerable perquè els representa a tots. Aquest pobre és el mateix Senyor, orant des de la humanitat vexada i humiliada. Quan la ciutat santa, la nova Jerusalem serà reconstruïda, definitivament comprendrem la veritat d’aquestes paraules del salm: Els pobres desvalguts lloaran el vostre nom. Entretant cal pregar: No doneu l’esparver la vostra tórtora.
Salm 73
Déu nostre, per què ens teniu abandonats,
i sou tan sever amb el ramat que pastureu?
Recordeu-vos del poble que us vau fer vostre,
que redimíreu en altre temps per posseir-lo;
recordeu la muntanya de Sió, on residíeu.
Acosteu-vos-hi. Tot són ruïnes irreparables,
d’un cap a l’altre, l’enemic ha devastat el santuari.
Al lloc dels vostres aplecs
sentim el crits dels opressors
i han hissat els seus estendards en lloc dels nostres.
A cops de destral han abatut els vostres de l’entrada,
han estellat les seves portes amb maces i tascons;
han calat foc al vostre santuari, l’han arrasat,
han profanat el lloc on residia el vostre nom.
Es deien dintre seu: «Destruïm-lo d’un cop».
Han cremat tot el clos dels aplecs de Déu.
No veiem estendards nostres,
no ens queden profetes,
i ningú de nosaltres no sap quant durarà.
Fins quan, Déu nostre, ens insultarà l’opressor?
Gosarà l’enemic menysprear sempre el vostre nom?
Per què retireu la vostra mà
i la guardeu inactiva sobre el pit?
Però vos, Déu nostre, heu estat sempre el nostre rei,
i us han fet famós les vostres grans victòries.
Amb quin poder dividíreu la mar,
trencàreu els caps dels monstres marins
Vós esclafàreu el cap de Leviatan,
convidàreu els taurons a devorar-lo;
obríreu fonts d’aigua abundosa,
i eixugàreu rius inestroncables.
El dia és vostre; ho és també la nit;
vós fixàreu les estrelles i el sol,
i delimitàreu els termes de la terra;
l’estiu i l’hivern, sou vós qui els vau formar.
Recordeu, Senyor, que l’enemic us insulta,
que un poble insensat menysprea el vostre nom.
No doneu a l’esparver la vostra tórtora,
no oblideu per sempre els vostres pobres,
Ja és hora que penseu en l’aliança:
les coves del país són caus de violència.
Que els oprimits no se’n vagin defraudats,
que els pobres desvalguts lloïn el vostre nom.
Alceu-vos, Déu nostre, defenseu la vostra causa,
recordeu que tot el dia us insulta l’insensat;
no oblideu que els opressors estan cridant,
que creix l’avalot dels qui s’alcen contra vós.