La paraula «cor» (leb) apareix fins a sis vegades en aquest salm, que representa un cimal de l’espiritualitat d’Israel, quasi al llindar dels misteris de la vida eterna revelats en el Nou Testament. Aquest salm regateja davant de Déu en un diàleg imprecatiu amb ell: la sort i la felicitat dels pecadors, incomprensible i escandalosa als ulls dels justos.
Troba un camí obert en el vers, qui sap si el més bell del saltiri, que diu: «Jo mai no em separo de vós. Vós em doneu la mà, em guieu amb el vostre consell, i després em prendreu a la glòria. Què hi trobo al cel fora de vós? I, si us tinc a vós, res no desitjo a la terra». No podem imaginar l’infinit sinó en Déu.
El bé (tôb) en llengua semítica és d’una riquesa de significats plena, és joia, bellesa, felicitat, possessió: Mihi autem adherere Deo. Caldrà esperar les paraules de Pau a 1Co 6,17: «En canvi, el qui s’uneix al Senyor es fa un sol esperit amb ell». En aquest meravellós verset tenim en poques paraules tota la Pasqua; el camí des de l’anorreament extrem fins a la glòria. La passió no és un descens, sinó una elevació, un «ser endut» en la glòria del Pare», com a Lluc 9,51 on la passió del Senyor és anomenada literalment «rapte». En el Salm es manifesta com la fe d’Israel és capaç d’assolir un món espiritual, invisible, místic, Déu mateix. La fe d’Israel, amb aquesta pregària sàlmica esdevé mística: lloança, possessió i contemplació de Déu mateix. Cal finesa espiritual i pregària per arribar al verset 17: fins que penetrant els designis de Déu he comprès el destí dels injustos. Només amb la pregària podem penetrar en la intimitat dels designis de Déu i conèixer-los. Veritablement és un salm bellíssim.
El Salm és particularment molt estimat per sant Agustí, que sovint el cita a les Confessions, ben segur perquè veia en el Salm la seva pròpia vida reflectida. Li eren estimades aquestes paraules: Deus, cordis mei, et pars mea Deus in aeternum. Quan predica el Salm reconeix la insuficiència de les seves paraules i la incapacitat de predicar la bondat de Déu: “Perdoneu-me que no hagi reeixit perquè m’he sentit envaït d’una dolçor inexpressable només per aquestes paraules: «Que n’és de bo el Senyor»”. Sí, el Senyor és bo, és bondat infinita. Es bo per les seves obres, ell que havent-les creat va dir que eren bones de debò (Gn 1,31). Si totes les coses creades estan plenes de bondat, com no serà bo el qui les ha creades? Certament, com va dir Jesús: «Només Déu és bo» (Mt 19,17).
Salm 72
Que n’és de bo el Senyor per als justos!
Déu és bo per als qui són sincers de cor.
Però jo he estat a punt de desviar-me,
i ja quasi relliscaven els meus peus,
d’enveja que sentia pels injustos,
veient com prosperaven.
Poden viure sense neguits,
no estan malalts, no passen fam,
no comparteixen les penes dels homes,
ni els sofriments dels mortals.
L’orgull és el seu collar;
la violència, el seu vestit;
les ambicions del seu cor traspuen
pels ulls, que els surten de la cara.
Escarneixen i amenacen de fer mal,
quan es posen altius, amenacen amb la força;
desafien el cel com si res,
i enraonen de tot a la terra.
En veure que tot els va bé,
el meu poble els va al darrera
i diu: «Com pot ser que Déu no ho sàpiga,
que l’Altíssim no ho hagi vist?
Injustos com són,
mireu quantes riqueses acumulen!»
¿Per què guardo pur el meu cor,
i netes de culpa les mans,
si a cada instant he de sofrir,
i m’haig de veure castigat tot el dia?
Si jo pensés: «Parlaré com ells»,
trairia els qui són els vostres fills.
M’esforçava per entendre-ho,
m’hi esforçava inútilment,
fins que, penetrant els designis de Déu,
he comprès el destí dels injustos.
A quin camí tan relliscós els heu posat!
Els precipiteu a la ruïna;
han quedat desolats en un moment,
consumits d’espant, no en queda rastre.
De l’ombra d’ells en feu tant cas, Senyor,
com d’un somni, que en llevar-nos s’esvaeix.
Mentre el meu cor s’exasperava
i se sentia dintre meu irritat,
jo era incapaç d’entendre-ho,
era estúpid, com les bèsties, davant vostre.
Però jo mai no em separo de vós.
em doneu la mà,
em guieu amb el vostre consell,
i després em prendreu a la glòria.
Què hi trobo al cel fora de vós?
I, si us tinc a vós, res no desitjo a la terra.
El meu cos i el meu cor es desfaran,
però Déu serà sempre la meva possessió.
Els qui s’allunyen de vós es perden,
feu desaparèixer els qui us són infidels.
Per a mi és bo d’estar prop de Déu,
de buscar en el Senyor el meu refugi,
i de contar les vostres gestes
a les places de la ciutat de Sió.