Salm 70

És la pregària del vell desemparat, en el qual es reflexa la passió del Fill que ha baixat de la sobrenatural joventut divina al marciment i a la vellesa de la pecadora carn humana i s’acaba, encara, amb paraules de confiança i d’esperança i àdhuc amb un alegre cant de lloança.

Cercant la interpretació cristològica, sant Agustí i d’altres Pares, veuen en el crit d’angoixa i d’abandó del vell, la humanitat vella. Aquella humanitat que el Senyor ha crucificat a la creu per a fer-la morir i pogués néixer la humanitat nova, a semblança del Crist. El mateix Agustí proclama que Jesús a la creu era el prodigi que salvava el món. En el just perseguit, que ningú defensa i pel qui demanen pena de mort, cal contemplar-hi al Senyor que condemnen i porten a la creu. Només el misteri de la Pasqua del Senyor explica l’himne de victòria a la fi del salm: per la resurrecció de Crist tots els enemics, el mal, l’odi, la por, la mort, el Maligne, han quedat confosos i avergonyits i la vida com mai ha estat recobrada, com un do i regal del Sant d’Israel. 

Canta tota una existència, des del naixement fins a la mort: Vós em traguéreu de les entranyes de la mare, acabat de néixer em vaig emparar en vós. El verset 6 que la Vulgata tradueix: «Super te innixus sum ex utero, de ventre matris meae tu es susceptor meus; in te laudis mea semper». La lloança del Senyor ha estat present al llarg de tota una vida, el salmista és insistent en la voluntat de lloar el Senyor. És realment commovedor pensar que la falda de la mare és signe de l’amor de Déu. Cal pensar amb el misteri de santa Maria que acollí a la seva falda la humanitat del Fill. També hem de pensar amb la santa Mare Església i en les nostres pròpies mares. Aquesta imatge de la mare relacionada amb l’amor del Senyor es retroba de nou en el salm 130: Em mantinc amb una pau trenqui-la, com un nen a la falda de la mare. Al llarg de la vida, i havent experimentat moltes sofrences, el Senyor sempre ha vingut i li ha donat vida, alè: Quantas ostendisti mihi tribulationes multas et malas, iterum vivificasti me.

Finalment, si el Senyor no ens va rebutjar quan sortírem de les entranyes de la mare, tampoc no ens rebutjarà en el darrer temps: Ara que sóc vell i amb els cabells blancs. És el Salm de la memòria del cor. El salmista veu tota la seva vida i contempla com Déu l’ha acompanyat i ha estat present: vós m’heu fet viure aquests perills que eren tants i tan greus; salveu-me encara la vida. 

Vet aquí que l’orant esdevé testimoni de les meravelles de Déu per a les generacions que vindran darrera d’ell. És el relleu dels creients que transmeten el coneixement de Déu generació rere generació. En aquest sentit el Salm és un encant. De la mateixa manera que els dies l’un a l’altre es transmeten el missatge (Sl 18), també els creients de generació en generació transmeten les meravelles de Déu. És la transmissió de la fe, d’Israel i de l’Església.

Ens fa contemplar tota una vida en la qual Déu ha permès que coneguéssim els sofriments, però ell ha estat sempre el nostre refugi, i és en aquest Salm que hem de demanar que en el temps de la vellesa no ens abandoni i que, en acabar la nostra vida mortal, ens atorgui la veritable consolació, que és Déu mateix.

Senyor, vos regaleu sempre joventut a la vostra Església pel Baptisme i el Pa de la vida, beneïu tota la nostra vida, des de la infància a la vellesa i, sotmesos com estem als sofriments de la vida i a la por a la mort, no ens abandoneu perquè puguem cantar, en la veritable vida, la vostra lloança eterna. Amén.