La segona part del salm és una súplica des del sofriment i planteja la qüestió del mal en els sofriments dels innocents, del tot inexplicables: Com és, Senyor, que us quedeu tant lluny? Els cristians han de suportar molt sovint el silenci de Déu i, com St. Tomàs d’Aquino, dir: «Quan no castigues els qui ens afligeixen sembla que ens menyspreïs a nosaltres».
Els impius, àvids de diners, menyspreen el Senyor i són uns descreguts sense temor de Déu, convençuts que aquest no fa res ni passa comptes (v. 4). Sant Pau cita el verset a Romans 3,14 (juntament amb el salm 13,3) per fer el retrat mestre de la diabòlica confiança del impiu prepotent. Quan entra la convicció de què Déu no fa res, al final ens oblidem de Déu. Darrera l’impiu del salm hi ha l’enemic de la natura humana, el diable, el misteri de la iniquitat. El qui nega Déu radicalment.
La imatge temible del lleó és realment severa i paorosa (10,9-11). Cal recordar el text de la carta de sant Pere: El vostre adversari, el diable, rugint com un lleó, ronda cercant qui engolir (1Pe 5,8).
Ho veieu vós, que mireu les penes i sofrences, per prendre-les a les vostres mans (v.14). És un verset dolcíssim i ple de tendresa. El pobre, indefens i desvalgut, només pot abandonar-se a Déu: A vós s’abandona l’indefens. I en el seu amor l’orfe troba en Ell un pare. A causa d’aquests pobres i indefensos hem de demanar a Déu que desarmi el dolent i que no quedi rastre de la seva impietat pel dolor que infligeix als pobres (v- 15). Recordem l’ensenyament de Cassià:
Si, quan llegim o cantem aquests passatges i altres semblants presents en els llibres sagrats, no els consideréssim com escrits únicament contra els esperits el mal, que ens tendeixen emboscades nit i dia, no només no seríem edificats cap manera, ni conduïts a més paciència i dolçor, sinó que concebríem sentiments de duresa incompatibles amb la perfecció evangèlica. Ens ensenyarien a no pregar mai pels nostres enemics, a no estimar-los en absolut; a més ens impulsarien a detestar-los amb un odi implacable, a maleir i a dirigir les nostres pregàries contra ells, sense parar (Cassià, Conferències, VII, 21).
El Senyor reivindica els drets dels pobres i oprimits perquè són seus i germans seus. Déu no és indiferent a les seves penes i sofrences, que pren sempre a les seves mans. ¿Com les ha pres? Ho ha fet prenent la creu amb les seves mans.(cf. Mt 8,17, citant a Isaïes). Amb la creu mai sucumbim i per aquesta creu, només per la creu, que ens salva, podem dir: El desvalgut no serà oblidat, ni serà defraudada l’esperança dels pobres (18). Els nostres sofriments són ja de Déu, els ha pres (assumit) amb les mans de Jesús. Unes mans, no ho oblidem, crucificades. Recordem el text d’Isaïes:
Ell pensava: «Són el meu poble,
són els meus fills:
no en tindré cap desengany.»
I va ser el seu salvador.
Tots els seus sofriments,
ell també els sofria (Is 63,8-9)
Vós, Senyor Jesús, heu pres les penes i les sofrences dels homes i, des de la creu, amb un sol crit, les heu posades en mans del Pare i, des d’aleshores, sabem que la nostra vida està en el cor del Pare del cel, que viu i regna en vós en la unitat de l’Esperit Sant. Amén.
Senyor Déu, jutge de l’univers, vós abateu l’orgull dels perseguidors, abomineu els qui blasfemen del vostre nom i no abandoneu mai el pobre i el desventurat; no us amagueu en el temps de la desolació i recolliu totes les nostres llàgrimes en les vostres mans, aparteu-nos de les portes de la mort per tal que us donem gràcies per les vostres meravelles pels segles dels segles. Amén.
Salm 9 B
¿Com és, Senyor, que us quedeu tan lluny,
que us amagueu als moments de la desgràcia?
L’impiu, insolent, persegueix el desvalgut,
se n’apodera amb les intrigues que trama.
L’impiu es glorieja de les seves ambicions,
i, àvid de diners, menysprea el Senyor:
«La seva ira esclata molt amunt,
Déu no passa comptes, Déu no fa res».
I tothora la intriga vicia els seus camins.
Per a ell són massa lluny els vostres judicis,
es riu dels seus rivals.
Pensa en el cor: «No cauré mai,
per més anys que passin, estaré segur».
Ple de malediccions, d’enganys i violència,
quan parla dissimula conjurs i maleficis.
Es posa a l’aguait rere l’entrada
per assassinar d’amagat l’innocent;
els seus ulls espien l’indefens,
observa d’amagat, com un lleó, entre maleses,
alerta per endur-se el desvalgut,
el captura, i amb el llaç l’arrossega;
s’ajup, s’aclofa fins a terra,
l’indefens cau a les seves urpes.
Pensa en el cor: «Déu se n’oblida,
aparta els ulls i no veu res».
Alceu-vos, Senyor, esteneu la mà,
no us oblideu de l’indefens.
¿Per què l’impiu no fa cas de Déu,
pensant que no passa comptes?
Ho veieu vós, que mireu les penes i sofrences,
per prendre-les a les vostres mans;
a vós s’abandona l’indefens,
vós sou l’ajut dels orfes.
Senyor, desarmeu el dolent,
que respongui de la seva impietat
i que no en quedi rastre.
El Senyor és rei per sempre més!
Els pagans han desaparegut del país.
Heu sentit, Senyor, el desig de l’indefens;
enfortiu el seu cor, escolteu-lo,
per fer justícia al pobre i a l’orfe,
que mai més no els faci por l’home que és terra.