Salm 9A

En aquest salm comença la doble numeració del saltiri perquè la versió dels Setanta i la Vulgata el consideren un sol salm amb el salm 10. No pas així la versió hebraica que els separa i en fa dos. Ja que és un salm acròstic té raó la versió dels LXX que el considera un de sol. La litúrgia romana el manté com un sol salm. El salm 9 A es canta a l’Ofici de Lectura del dilluns de la I Setmana i el salm 9 B el dimarts. També sant Benet en la seva Regla divideix el salm.

És un salm que hem d’estimar perquè és dels anawim, dels pobres oprimits, pels jôjìm, els pagans, també els opressors del poble. Que les traduccions divergeixin entre superbs i estrangers ve per l’afinitat hebrea de les paraules: jôjim i ge’im. Són els poderosos que espolien els pobres i els extorsionen. El salm conté un breviari de la pobresa de l’Antic Testament: els pobres, els oprimits i els desvalguts. Aquests són els qui busquen Déu i tenen confiança en ell, trobant en el Senyor la roca i la ciutadella (plaça forta), on hi troben seguretat i refugi.

Amb el salm 9 A donem gràcies al Senyor que no s’oblida dels pobres que el cerquen. Ell escolta el desig dels humils i els allibera de tot temor. L’orant sap que el desvalgut no serà mai oblidat ni serà defraudada l’esperança dels pobres (v. 19). El salm s’ha de resar en nom dels pobres, dels qui clamen el Senyor des de les seves sofrences, en nom de les vides que no han conegut altra cosa que el dolor. Preguem amb ells, amb una caritat immensa per ells, identificats amb ells. L’Esperit Sant ens ajudarà i desvetllarà en nosaltres sentiments de compassió envers els qui sofreixen.

Cantaré totes les vostres meravelles. La primera part (2-12) és de lloança: És un cant del Senyor ressuscitat que proclama prolèpticament la victòria del nostre Déu. Canta les meravelles, omnia mirabilia tua, que el Senyor ha fet en la història de la salvació i en la pròpia història. És per la resurrecció de Crist que podem cantar la victòria sobre el mal. Que n’és de preciosa la successió dels verbs inicials de lloança: Us donaré gràcies, cantaré les vostres meravelles, saltaré de goig i ho celebraré, cantaré el vostre nom, oh Altíssim (v. 2-4). Aquests versets fan pensar amb el Magnificat.

S’ha fos el record de les ciutats arrasades. El nom de les ciutats arrasades s’ha oblidat, les ciutats que espoliaven i oprimien, paradigmàticament la iniqua Babilònia: «La gran ciutat va quedar partida en tres trossos, i totes les ciutats dels pagans es van esfondrar » (Ap 16,19).

Judicarà tot el món amb justícia. Crist per la seva resurrecció ha estat vencedor en el «judici de la creu» i el Pare ha esdevingut per ell, el pobre i el perseguit, la «plaça forta» on s’ha refugiat i, per això, tothom pot confiar en el Senyor. S’obre l’esperança que Déu seu en el tron i governa el món (v, 5). A Ell li pertany el judici de la història en què els poderosos seran humiliats i els humiliats seran exaltats, en correspondència amb Lluc 1,52: «Derroca dels poderosos del soli i exalça els humils».

El judici diví reivindica sempre els drets dels pobres i desvalguts, ja que el Senyor veu els crims que reclamen justícia, no oblida mai el clam de l’indefens (v. 13). Quan s’evoca el judici escatològic cal referir-lo sempre a la grandiosa paràbola del judici final, predicada per Jesús, al capítol 25 de l’evangeli de Mateu.

Per això. en l’Església, en la ciutat de Déu, cal cantar els cants de Sió, l’Esposa i la Mare (v 14 i 15).  El salmista se situa als portals de la ciutat de Déu per anunciar a tots els qui hi entren la victòria de Déu i  confirmar el bell verset: Els qui us coneixen confiaran en vós, perquè vós no abandoneu els qui us busquen.

Alceu-vos, Senyor, que els homes no triomfin. Al final el salm esdevé una contemplació del judici final, que serà un judici de misericòrdia. Un judici ja realitzat en la creu de Jesús, perquè en la seva resurrecció, els enemics van caure vençuts i es van fer enrere (v. 4) Recorda les paraules de sant Pau: «Des d’ara tinc reservada la corona de la justícia que aquell dia em donarà en premi el Senyor, jutge just; i no tan sols a mi, sinó a tots els qui anhelen la seva manifestació» (2Tm 4,8).

El darrer verset (v. 21) és impressionant: En el judici les nacions, enganyades per la serpent antiga, la qual els havia dit: «Sereu com a déus», aprendran, finalment, a dir que: «No són sinó homes». Déu és el Senyor de la història. Realment el Senyor ha sentit el desig de l’indefens, ha enfortit el seu cor i l’ha escoltat en la resurrecció de Jesús. Ara és ell qui farà justícia a favor dels pobres (17-18). Aquest salm és realment el cant de la vinguda del Senyor per a la redempció i per al judici. Com una mena de Te Deum reial.

Vós, Senyor Jesús, heu pres les penes i les sofrences dels homes i, des de la creu, amb un sol crit, les heu posades en mans del Pare i, des d’aleshores, sabem que la nostra vida està en el cor del Pare del cel, que viu i regna en vós en la unitat de l’Esperit Sant. Amén.

Senyor Déu, jutge de l’univers, vós abateu l’orgull dels perseguidors, abomineu els qui blasfemen del vostre nom i no abandoneu mai el pobre i el desventurat; no us amagueu en el temps de la desolació i recolliu totes les nostres llàgrimes en les vostres mans, aparteu-nos de les portes de la mort per tal que us donem gràcies per les vostres meravelles pels segles dels segles. Amén.

Recordeu-vos, Senyor, de la sang que Jesús ha vessat per arrancar-nos de les portes de la mort; que els oprimits, els pobres i els desgraciats dansin d’alegria a la vostra presència i cantin la vostra lloança a la ciutat santa on el Crist ho és tot en totes les coses, Ell que viu i regna pels segles dels segles. Amén.