Salm 8

La lloança del salm brolla en la silenciosa contemplació de la bellesa d’un cel nocturn. Jesús el cantava a la sinagoga quan era adolescent. Allí el va aprendre.

Senyor, sobirà nostre, que n’és de gloriós el vostre nom per tota la terra. Tot s’origina des de l’estupor per la creació de les coses creades. Déu és l’admirable (Is 9,6). El creient no ha de perdre la capacitat de l’estupor, que li provoca goig i admiració. El verset primer és repetit al final del salm a manera de citronel·lol (v.10). La bellesa del firmament el porta a la lloança, que els infants més petits ja canten. Més encara: el firmament és un baluard contra el rebel i l’enemic, que no volen reconèixer la presència del Déu Creador. El cosmos és el primer signe de la glòria de Déu. La contemplació de la immensitat del firmament,  de la lluna i dels estels que Déu ha posat, fa que el salmista es pregunti sobre la persona humana com a plenitud de la creació: ¿Què és l’home per què us en recordeu? La persona, en la seva singularitat i finitud, és objecte de l’estupor. És un altre cosmos que suscita l’admiració.

L’heu coronat de glòria. El kabod Jhavè es revela no tant sols en el cel immens només, sinó en l’home, que reflecteix (clarament inspirat per Gn 1,27) la glòria de Déu. És una glòria que corona l’home, que el pren més enllà de sí mateix.

Cal el Nou Testament per a comprendre-ho. És certament admirable que l’home, lligat a la terra, caduc i mortal, reflecteixi la glòria de Déu, sense que la irradiació gloriosa sobre la figura humana quedi tancada en ella. Com si Déu posés a l’home una corona, que no li toca, i tanmateix el configura a la semblança de Déu, gloriós i sobirà. Així, doncs, la persona humana és teofania de la glòria de Déu, és theophora.  Porta la imatge i la semblança del seu Creador. La corona de glòria i de prestigi revela la persona com a resplendor de la bellesa de Déu.

Què és l’home, perquè us en recordeu? Aquest home és Jesús: «Aquest és l’home» (Jn 19,5). És en Crist en qui finalment i plenament es realitza l’afirmació del Gènesi: «L’home ha estat creat a imatge i semblança de Déu» (Gaudium et spes 12). El salm proclama, doncs, la dignitat humana recuperada per Jesucrist. 

Gairebé l’heu fet igual als àngels. La carta als Hebreus refereix el salm al mateix Senyor, que ha estat posat per Déu per «damunt dels àngels», on hi llegim: «Encara no veiem que tot li estigui sotmès, però contemplem com Jesús, posat un moment per sota dels àngels, ha estat ara coronat de glòria i dignitat, per mitjà de la passió i de la mort» (He 2,8-9). El salm s’acompleix perfectament en Jesús: Ell ha estat aclamat pels infants (v.3) i ha estat coronat de glòria i d’esplendor el dia de la seva resurrecció. Ell és el novissimus Adan et perfectus homo (1 Co 15,27; Ef 1,22)

Tot ho heu posat sota els seus peus.  A ell li han estat sotmeses totes les criatures, fins i tot la mort: «El darrer enemic destituït serà la mort, perquè, segons les Escriptures, Déu ho ha posat tot sota els seus peus. Quan el Crist dirà “Tot està sotmès”, és obvi que no inclourà Déu, que és justament que li haurà sotmès tota cosa. I quan tot li serà sotmès, el Fill mateix se sotmetrà a ell que li haurà sotmès tot. Així Déu serà tot en tots» (1Co 15,26-27). Llegim també a Ef 1,22-23: «Déu ho ha posat tot als seus peus, i a ell, cap de tot, l’ha fet cap de l’Església, que és el seu cos, plenitud d’aquell qui omple totes les coses».

És un salm de Nadal perquè l’Infant que ens ha nascut és el qui ha estat coronat de glòria i majestat i és la gènesi d’una humanitat nova, que té la mesura del Crist. Tot ell és un magnífic himne a Déu creador del cosmos i de la persona humana. L’espectacle d’una nit plena d’estrelles i el naixement del Senyor omplen de significats el salm. Sant Joan Crisòstom afirma: «Quan va venir el Fill Unigènit, amb ell es feu admirable el seu nom per tota la terra» (Expositio in Psalmis VIII,12 passim). És d’una gran fecunditat aquest pensament: Si no haguéssim conegut Crist no haguéssim sabut que el nom de Déu és admirable (myrabilis).

Sant Bernat predica: «Senyor, què és l’home per què us ocupeu d’ell? Realment us ocupeu d’ell, demostreu la vostra sol·licitud per ell i el vostre interès per ell. Fins al punt d’enviar-li el vostre Fill i, fins i tot, li prometeu la visió del vostre rostre» (cf. In sermone tempore 3).

Jesús se’l posa als llavis el dia de la seva entrada a Jerusalem, aclamat pels infants hebreus amb goig: «Amb la paraula dels infants i dels nadons us heu fet cantar una lloança» (Mt 21,14-16). Paraules misterioses, però bellíssimes. Només els infants són dignes de cantar la santedat de l’Altíssim. Només ells. Tot el salm fa pensar amb la bellíssima melodia gregoriana de l’himne Pueri hebreorum del Diumenge de Rams.

La Sinagoga i l’Església el canta en dissabte perquè la creació ja està acabada, esdevenint un esplèndid himne al Déu creador. Tot el cosmos ens convida a lloar Déu i tot allò que ha estat creat, de manera única i més alta, la persona humana, la única criatura que ell vol per a sí mateix, per la qual Déu ha començat l’obra de la nova creació per de donar-li la vida eterna. Aquesta criatura interpreta la lloança de tota la creació. El beat Pau VI va confiar el salm als astronautes N. Amstrong i Ed. Aldrin perquè fos proclamat en l’espai sideral, llavors del seu viatge a la lluna, l’any 1969.

A Israel es cantava al so de guittihs, un instrument desconegut, però que devia tenir un so bellíssim com el salm. Ja es cantava el sàbat al matí a la sinagoga. Per això, en la distribució del saltiri és cantat a Laudes del dissabte de la 1a i 2a setmana, en comunió amb la litúrgia d’Israel.

Oh Déu, vós heu manifestat la vostra magnificència en el cel per les lluminàries del firmament i a la terra en la humanitat del vostre Fill, fet home, amb el qual heu elevat fins a vós la humanitat redimida; us demanem que la nostra vida sigui un cant de lloança per a vós, talment un infant canta la vostra lloança i les estrelles resplendeixen en el cel. Per Crist Senyor nostre. Amén.