Salm 7

Crist és l’innocent perseguit. És un salm de la passió de Jesús. El Senyor prega per la seva vida, ell mateix que perdonà a la creu als qui li volien mal sense motiu (v.5). És amb Crist, injustament perseguit i condemnat, que resem el salm i demanem al Senyor de tota justícia que s’aixequi per al judici, aboleixi la injustícia i reivindiqui els innocents de la història (v.10). En el judici escatològic Déu donarà raó a l’innocent, que és Crist: Ell és el jutge just que s’imposa cada dia.(v.12).  Salm d’esperança, en la invocació de la salvació que prové de l’únic just i l’únic sant que és Crist Jesús. No són realment paraules de Jesús, sinó paraules fetes pel pecador que creu i espera en el Salvador enviat des del cel.

No per alliberar-nos d’aquest o aquell mal, sinó de qui és l’autor de tots els mals.

És el salm de la innocència de Crist, només ell pot atribuir-se el «jurament d’innocència» que el salm conté (v. 4 i 9). Ell que va dir: «Qui em pot acusar de pecat?» (Jn 8,46). Cal resar-lo conscients de què el Senyor ens assumeix en la seva innocència i ens fa justos davant del Pare del cel. El Pare ha vist la innocència del seu Fill i ha reclamat justícia, donant-li la glòria i a nosaltres la gràcia de la justificació. Per altra banda, la pretensió de ser innocents davant de Déu, rau en la voluntat de ser transparents per a Déu i de ser com un espill davant seu. El creient sap que quan ha acollit la Paraula que perdona, es pot presentar davant de Déu sense vergonya. Ell ja ho sap tot, ja ho ha perdonat tot. Un se sent desarmat a la seva presència amb una innocència que no és seva, sinó que li ha estat donada, ja que hem estat justificats per Crist. És segons la justícia del Crist que demanem ser judicats. Sant Agustí ho desenvolupa en el seu comentari del salm: Lloaré el Senyor, segons la justícia del seu Fill (In  Ps 17,19).

El v.19, Vós que escruten l’interior dels homes, doneu raó a l’innocent, és citat a Ap 2,23: «Així totes les esglésies coneixeran que jo penetro el cor i els pensaments». Amb la resurrecció del Fill el Senyor “dona la raó” i reivindica en el seu judici a tots els innocents de la història. Els versets 7-9 són un cant al judici escatològic: El Senyor és el jutge dels pobles i només ho podem comprendre del Senyor que vindrà a judicar els vius i els morts. 

El mal, segons els darrers versets, no té fonament, cau sobre sí mateix i es destrueix ell mateix. Això s’expressa en els versets darrers (v.13-17) que cal interpretar des de Gal 6,7-8: «El qui sembra en el camp dels desigs terrenals, recollirà allò que ve d’aquests desigs, la perdició. Però el qui sembra en el camp de l’Esperit, recollirà allò que ve de l’Esperit, la vida eterna». També l’apòstol sant Jaume en parla en el mateix sentit: «Aquests desigs, un cop fecundats, engendren el pecat i el pecat, arribant a la plenitud, engendra la mort» (Jm 1,15).

Si algú com un lleó em robés la vida. La imatge del lleó temible sant Pere l’aplica al diable que vol arrabassar la vida: Sigueu obris i vetlleu! El vostre adversari, el diable, rugint com un lleó, ronda cercant qui engolir (1Pe 5,8). Només Déu pot salvar la vida del qui ha estat pres pel Mal, només Déu el pot alliberar. Aquesta realitat salvífica té el preu del sofriment i de la passió de Crist. 

Atureu la fúria dels enemics (v.7). Cal comprendre que els enemics del Senyor són els nostres. Ell pateix la persecució dels enemics per amor nostre. La paraula «enemics», que apareix repetides vegades en el saltiri, significa els qui volen mal a un altre i li causen angoixa a causa de la seva fidelitat a l’aliança. Els enemics del salmista són els enemics de Déu. 

El cristià sempre ho ha de transposar als enemics espirituals, perquè no pot voler mal a ningú. En aquest sentit, els salms sempre han de ser llegits des del precepte evangèlic de l’amor als germans i fins i tot als enemics. Déu reprova el mal, però no el pecador. El mal és objecte de la ira divina, però el pecador és sempre objecte de misericòrdia. Sant Joan Crisòstom escriu: Déu no és celebrat a causa de la mort dels enemics, sinó per causa de la justícia restaurada i aquesta és la seva meta i la seva veritable passió. 

Per això el salm és  transforma en un cant de confiança i d’abandó a la justícia divina (v.18): Dono gràcies al Senyor perquè és just, canto el nom de l’Altíssim, en un sentit semblant al que Pau escriu: El Senyor m’alliberarà de tot mal i em salvarà en el seu Regne (2Tim 4,18). 

Canto el nom de l’Altíssim (v. 13b). Al darrer verset, l’orant es proposa cantar el Nom de l’Altíssim: el misteri del Nom, la traditio nominis. ,El nom que el Senyor ens farà santificar en l’oració dominical: Sigui santificat el vostre nom. 

El salm es canta a l’Hora Menor del dilluns de la I Setmana, en la Regla de sant Benet és el primer salm de la Prima del dimarts. 

Oh Déu i Pare nostre, vós heu fet resplendir la justícia glorificant al vostre Fill crucificat, sigueu el jutge de la vostra Església, guardeu-la dels enganys del pecat, afermeu-la en la santedat i pugui donar-vos gràcies eternament per la justícia que heu manifestat en el vostre Fill, que viu i regna pels segles dels segles. Amén.