Salm 67

Un salm del qual alguns versets són de dificilíssima interpretació exegètica. S’ha dit que el salm és com una catedral en runes. És arcaic segons els estudiosos del salm. Tanmateix és bell cantar paraules que només nostre Senyor entén. Realment és exegèticament complex i desordenat. Es contempla en aquest salm una gran vivacitat d’imatges. Després d’un impressionant invitatori, canta les gestes de l’èxode i la possessió de la terra promesa. És un poble de pobres el que Déu ha alliberat. L’ha acompanyat pels camins del desert i li ha donat la terra com a possessió seva per sempre. És un càntic triomfal que acompanya l’entrada de l’arca, com a signe de la Presència de Déu que pelegrina amb  el poble. És l’epopeia d’Israel i el seu Te Deum.

És el Salm de l’Ascensió pel verset: Ascendisti in altum, captivam deduxisti captivitatem, citat a la carta als Efessis (4,8-13):

«Per això diu l’Escriptura: Va pujar a les altures, s’endugué un seguici de captius, va repartir dons als homes. Ara bé, això de va pujar vol dir que abans havia baixat a les regions inferiors, és a dir, a la terra, El qui va baixar és el mateix que després ha pujat més amunt de tots els cels, per dur a plenitud totes les coses»

La imatge és poderosa: Crist ha ascendit vers el Pare portant captiva la humanitat, com a Rei vencedor i salvador. L’ha portat en ell mateix i de manera captiva, triomfalment. Ningú la pot prendre de les seves mans, l’ha guanyada amb la seva sang. Li pertany, hi té dret. La interpretació de Pau és definitiva i consagrada per la litúrgia de l’Església, ningú la pot canviar. L’Església l’ha rebut així com a Verbum Dei.

S’empra en la litúrgia de l’Ascensió i és comentat abundosament pels Pares en relació a aquest misteri del Senyor (cf. Ireneu, Adversus haereses 2,20ss). Al cor i al pensament venen les paraules de sant Pau: «Gràcies siguin donades a Déu, que sempre ens duu en el seu seguici triomfal en el Crist» (2 Co2,14).

Evoca el gran pelegrinatge de l’Església, que comença sempre amb la creu alçada. Benjamí, el més petit i el més fort dels acòlits, n’obre la marxa i la porta. Aquest gran pelegrinatge del poble de Déu en el qual s’hi sumen generacions i generacions de creients. El poble que camina sap que el Senyor instal·la als pobres en el país fèrtil del seu patrimoni (v. 11), en la seva herència, en el regne de la llum i de la gràcia, on Crist és l’únic tresor i la única possessió (parasti in bonitate tua pauperi, Domine).

El Salm és una oda al pelegrinatge del poble de Déu, populus Israel peragrinans desertum figura est sanctae Ecclesiae, i cal contemplar-hi amb gran joia el seguici de la humanitat redimida per la sang de Crist. Els versets primers dels Salm (2-5) són realment una invitació fastuosa i joiosa a la lloança: «Que no planyin res per celebrar el seu triomf».

Sant Agustí amb un esforçada predicació contempla en la «pluja abundant que Déu va fer caure per refer els camps esgotats» una imatge de la mateixa gràcia, sempre abans donada. Tremolà terra, també la terra tremolà quan el Senyor sortir del sepulcre. Ell mateix contempla en les ales del colom que es cobrien de plata, amb l’or refulgent a les plomes, una figura de Israel que rep l’anunci, en la persona de la Verge Maria, de l’encarnació del Fill. Els exegetes creuen que aquest colom és un símbol del poble d’Israel. Certament aquestes paraules del verset 14 romandran sempre enigmàtiques.

No ha de passar desaparcebut el verset 12: Dominus dabit verbum. Aquesta Paraula donada és Jesucrist: El Verbum caro factum est.

El Salm té un encís particular per les seves imatges enigmàtiques i alhora belles: la bellesa de les muntanyes d’Israel, el Salmó cobert de neu i el diàleg entre les muntanyes que envegen la bellesa de la muntanya on el Senyor resideix, com una mena de brega entre elles disputant-se la bellesa més alta. Una bellesa que pertany a la muntanya de Sió on habita

la plenitud de la seva Presència i vers la qual s’encamina el poble sant de Déu, destí final de totes les rutes que van cap a Ell. És allí on el Senyor habitarà per sempre més (v, 17). Les grans muntanyes del nord no són res comparades amb la collada de Sió, humil, però que Déu s’ha escollit per residir i convocar el seu poble. També és bonic que la muntanya de Salmó quedà blanca de neu: la muntanya abans ombrejada queda coberta de la neu, de la misericòrdia, de la vida retrobada, i això fou quan l’Omnipotent, El Saddai, dispersà els deus el dia que el Senyor va morir.

Encisen les «missatgeres», iuvenculae tympanistriae, figures femenines que proclamen la victòria de Déu i de la llibertat del poble. Toquen l’adulf i van darrera dels cantors. És un oracle de la victòria. Qui canta la victòria és el poble de Déu, al capdavall un poble de pobres. És el Senyor Jesús que ha vingut a nosaltres i per la seva Pasqua s’ha posat al davant d’un poble de peregrins. Assegut – a la dreta del Pare –  on rep els homes com el tribut de la seva victòria. Tot el Salm és un contemplar amb els ulls del cor el poble sant que peregrina vers la ciutat santa de la nova Jerusalem, el gran pelegrinatge del poble de Déu. Tots contemplen l’entrada del Senyor: ingressus Dei mei; regis mei qui est in santo. És la vostra santa Església consumada en la glòria, en la plenitud del Regne quan Déu serà tot en totes les coses. Els pobres aniran al davant i els poderosos per la seva confusió aniran al darrera, ells que han estat molt en aquest món, contemplaran plens de vergonya els qui han humiliat, però que per la misericòrdia de Déu i dels pobres seran salvats. Ningú quedarà exclòs del seguici, perquÈ tots han estat redimits per la sang de Crist (Ef 4,8-12).

El primer verset: Exsurgat Deus et dissipatur inimici eius (…) la tradició dels Pares l’aplica a l’elevació de la creu de Jesús, davant de la qual tots els dimonis fugen. És un dels versets més estimats en la tradició dels Pares, que l’empraven com un exorcisme. Aquest verset està cisellat en les creus orientals. Sant Hilari comenta: Optatur resurrectio Christi, ac per eam fuga daemonum (Super Ps 67:2ss). Està inscrit des d’antic en la cèlebre medalla de sant Benet.

El Senyor salva fins i tot de la terra dels morts: Fins de Basan els faré tornar i ni que fossin al fons del mar. Així salvarà Déu el seu poble i vencerà el cap dels enemics, la sang dels quals tenyirà els peus i els gossos la lleparan (fa recordar la història d’Acab i de Jezabel). Tot el món, amb una perspectiva quasi còsmica, festeja la victòria de Déu i del seu poble ja que fins i tot els magnats d’Etiòpia i d’Egipte celebraran Déu i el mal radical serà vençut: Verumtamen Deus confringet capita inimicorum suorum, verticem capillatum perambulantium in delictis suis; la Fera del canyar serà derrotada. El verset 27 la Vulgata el transcriu així: In ecclessis benedicite Deo Domino, de fontibuts Israel. Apareixen les fonts d’Israel i de l’Església, que és el costat obert de Jesús. Allí s’aplega l’Església, allí comença el pelegrinatge (Dels Pares).

El Salm es canta a l’Ofici nocturn de la Pentecosta (Ordo vetus) amb les paraules tant significatives i epiclètiques del verset 30: Confirma Deus hoc quod operatus es nobis a templo tuo in Ierusalem. L’antífona és una clara referència al dia de la Pentecosta. Es justament que des d’antic que la litúrgia de la Sinagoga empra el salm per aquesta festa. Per nosaltres, els cristians, cal pensar en el pelegrinatge del poble de Déu vers la Jerusalem del cel, en les dones que anuncien la victòria del Ressuscitat i en la paraula del Senyor que diu: els veritables adoradors no adoraran el Senyor en aquesta muntanya o en una altra, sinó en l’Esperit de la Veritat. La Creu del Senyor, posada a la collada del Calvari, ho ha canviat tot. Crist és el qui ens salva, que ha manifestat que és el Déu que ens salva i que pot rescatar de la mort (v.21). Per això cal beneir Déu dia rere dia (v. 20). I no oblidem que el Salm porta la bella invocació de Déu com a «pare de d’orfes i defensor de vídues (V. 6)

Senyor Jesús, vós sortiu al capdavant del vostre poble al matí de Pasqua i heu pujat vers el Pare a les altures del cel per rebre en tribut els qui la mort retenia captius; beneïu el pelegrinatge de l’Església en aquest món, confirmeu-la des del vostre temple en la força i en la gràcia i conduïu-la al lloc que vós li heu preparat. Vós que viviu i regneu pels segles dels segles. Amén.