Salm 65

Canta, com cap altra salm, la resurrecció del Senyor. És el Senyor qui canta i el qui fa cantar tot el poble. És el cant més seu. Com un introitus del dia de la Pasqua. És el Senyor, gloriosament ressuscitat, el qui fa cantar el salm a l’Església. Ell és el solista de l’Església.

La lloança del Senyor ressuscitat és donada a l’Església que, pel baptisme, ha passat el Mar Roig i ha entrat pel pas del Jordà a la terra promesa. El Senyor l’ha alliberada del pes dels seus pecats: El feix que ens vàreu carregar era insuportable. És el pes del vell pecat, la condició moridora, allò que portem tota la vida. Com un agulló a la carn. 

L’orant de l’Antic Testament està amarat de joia, exultant per les obres meravelloses que ha fet Déu a favor del poble, ja sigui en el temps de l’èxode com en la pàtria, i en els primers versets s’expandeixen tots els imperatius hímnics: «Aclama, canteu, conteu, digueu, beneïu, feu sentir el vostre crit de lloança» i convida a tota la terra i a tots els seus habitants que s’uneixin a l’assemblea d’Israel per cantar la glòria del Nom indicible (v.4), Que cantin «el salm de la glòria del seu nom» (psalmum dicite gloriae nominis eius) (v. 2), el Salm únic, que només pot ser el del Senyor ressuscitat.

Sant Agustí veu en les imatges del primer èxode les meravelles dels sagraments de la iniciació. L’Església camina, sempre provada pel Senyor, com la plata al foc, perquè res del que no sigui d’ell quedi en nosaltres. Així ens prova el Senyor, com la plata en el foc (v. 10). Davant les meravelles de Déu els rebels no es poden revoltar (v. 7) i els enemics busquen el seu favor (v. 3).

L’aigua és el baptisme i el foc és el do de l’Esperit Sant. Car el pas del Mar Roig era una figura i el foc purificador que ens dona el Senyor. És el seu Sant Esperit. És així que caure dins el del foc i de l’aigua (v. 12) és la nostra salvació.

Finalment és una Església que «respira l’Esperit Sant» ja que en el verset 12 declara: «però a la fi ens deixeu respirar». Hi ha una joia alliberada, de llibertat, de vida: Ell és la nostra alegria (v.6). És en aquest Esperit que cal cantar el salm, ja que és ell qui fa que siguem lloança de la seva glòria segons la carta als Efesis: «I l’Esperit és la penyora de l’heretat que Déu ens té reservada, quan ens redimirà plenament com a possessió seva i farà que siguem lloança de la seva glòria» (Ef 1,14).

És un cant veritablement pasqual, un praeconium paschale. Només en la mesura que cantem el Senyor i l’aclamem ens adonem que «tota la terra aclama el Senyor». Cal entrar dies i dies dins de les profunditats del cor per experimentar l’himne de l’univers. És aquell himne que el Senyor va introduir aquí a la terra i que es canta per sempre en la Jerusalem del cel.

El Salm és magnífic perquè el solista fa cantar l’assemblea litúrgica i proclamar les obres de la salvació de Déu. Però quines obres de Déu? La més gran de totes és la Pasqua del Senyor amb el seu poble. Unes obres que el món només pot contemplar dins de l’Església: Veniu a contemplar les obres de Déu (v. 5a). El text reclama ja el Nou Testament i l’anticipa. L’antiga Pasqua reclama la nova Pasqua; si l’acció de gràcies per la primera Pasqua és gran, per la segona encara és més gran. El verset recorda la tódah de Maria davant Elisabet: El Senyor ha fet meravelles en mi i el seu nom és sant.

El Salm respira una gran alegria, gairebé una dansa. Una festa en la qual tothom hi ha d’entrar. El verset més sublim és aquest: Tota la terra es prosterna davant vostre i canta la glòria del vostre nom (4). El salmista entusiasmat convida tota la terra (v.1.4) i tots els pobles perquè proclamin la glòria de Déu, i fins tot els diu quin ha de ser el contingut de la seva lloança en els versets 3 i 4: Que en són d’admirables, les vostres obres. En veure’s tant gran i poderós fins els enemics busquen el vostre favor. Tota la terra es prosterna davant vostre i canta la glòria del vostre nom.  És una simfonia universal.

Amb el Salm, convidats pel salmista, cantem les gestes que el Senyor ha fet a favor del seu poble. L’ha fet passar a peu eixut el mar Roig i el Jordà, però també ha fet passar de mort a vida a Jesús. Que l’Església li ofereixi amb el Salm una ofrena d’acció de gràcies per seu misteri pasqual. El salmista esdevé un savi en el verset 16: Veniu, fidels de Déu, escolteu-me: us contaré el que ha fet el Senyor per mi; que fa recordar les invitacions de Jesús als qui eren objecte del seu amor perquè proclamessin la misericòrdia de Déu: cf. Mc 5,19 i Lc 8,39.

Al final el salmista, el mateix Crist, (v 13ss) convida a cantar i a confessar la misericòrdia de Déu. Ell és el qui porta les ofrenes a la casa del Pare (13 i 14), talment el sacerdot de la nova aliança. Aquestes ofrenes ja no són des del Nou Testament les ofrenes de les víctimes. En efecte: «Tot sacerdot oficia diàriament i ofereix moltes vegades els mateixos sacrificis, que són completament incapaços d’esborrar els pecats.  Però Jesucrist, després d’oferir un únic sacrifici pels pecats, s’ha assegut per sempre a la dreta de Déu» (He 10,10-11).

Certament la sang dels sacrificis traspassa tota l’antiga aliança i hi és present, tots i cadascun dels sacrificis profetitzaven la sang de l’Anyell de la nova Pasqua. Ell que s’ofereix a si mateix en substitució per la vida dels altres. L’ofrena que el Senyor ofereix és ell mateix i l’ofrena del seu poble.

És de notar el verset 18 que, en llatí és encara més bell: Si iniquitatem aspexi in corde meo… (si el meu cor s’hagués fiat de males arts?). Certament el Senyor no va mirar la iniquitat del cor de la humanitat per realitzar l’obra de la seva salvació.

El Salm des d’antic es canta els diumenges com himne pasqual que és. Es canta en l’ofici de Lectura de la IV Setmana. També el Salm canta: Beneït sigui Déu que no m’ha negat el seu amor i també: Mentre jo l’invocava ja tenia a flor de llavis l’acció de gràcies. És tant preciós tot això! Sí, sí, la resurrecció de Crist és nostra. Ell és la nostra Pasqua. És Crist mateix el solista exultant. Amb la seva pasqua ha preservat la nostra vida i no ha permès que caiguéssim en el parany de l’enemic (v. 9 i 12). Amb raó a la berakah final el salmista proclama la misericòrdia de Déu envers ell i el seu poble. També Agustí ensenya que si no s’aparta de tu la pregària, tampoc s’aparta de tu la misericòrdia.

L’eucologia del Missal Romà empra el Salm freqüentment en temps pasqual. Recordo, per exemple, el diumenge VI (cicle A) del temps pasqual. En el Ordo Vetus es canta en l’Introit del III Diumenge de Pasqua: és un melodia boniquíssima, plena d’estupor, i que arriba al cor. Com també és meravellós l’Ofertori del dia de la Epifania que sempre et deixa sense alè. Sona a una nova creació, a una creació primordial d’un món acabat de néixer. Feliços són els qui el poden cantar. Així amb aquest himne jubilós, adreçat a tota la terra, nosaltres evoquem tota la misericòrdia de Déu, manifestada en la resurrecció de Crist en el do de l’Esperit Sant.

Oh Déu, vos regneu amb el vostre poder i amb la resurrecció de Crist, el vostre Fill, contemplem la més gran de les vostres meravelles i per ella el vostre poble passa pel baptisme de mort a vida, accepteu l’acció de gràcies dels vostres servents i el seu sacrifici de lloança, pel qui viu i regna en vós, en la unitat de l’Esperit Sant, Déu, pels segles dels segles. Amén.