Salm 64

Amb aquest salm donem gràcies a Déu perquè, havent perdonat els nostres pecats, ens ha fet entrar en l’Església. Ella viu una eterna primavera en Déu, ella està amarada de gràcia i contempla com creixen els seus sembrats i s’escolten en els llavis dels fidels els cants de festa. L’Església és un poble que canta. Que canta sempre. La lectura hebrea del verset 2a és així: «Per vós la lloança i el silenci». Lloança a Déu, adoració joiosa, estupor continuat i sorprenent davant del Déu únic que subsisteix, i tot i enterament en la inseparable i consubstancial Trinitat de les Persones divines. Una adoració que s’adreça a Deu únic i Tri, adoració que és comunió amb la santa Trinitat del nostre Déu. La descripció de la primavera (v.10-14) esdevé una primavera del perdó. El verset cimal del Salm és, doncs, aquest: «Quan les nostres faltes ens aclaparen, vós ens les perdoneu».

Tot home, amb les seves misèries morals, entra al temple i allí rep el perdó (v.4), i quan les culpes han estat perdonades, esdevé un hoste de la casa del Senyor (v.5), viu en comunió amb el Senyor i frueix dels seus dons.

És el salm de les exèquies cristianes. Ben segur pel v. 3: «Ad te omnis caro veniet», però també pel verset: El Senyor corona de goig les portes de l’aurora (naixement) i del crepuscle de la vida (mort). Referint-se al naixement i a la mort, la qual esdevé veritable Dies natalis. El Salm és acompanyat per l’antífona: Requiem aeterneam dona eis, Domine. Sí! el Senyor mereix un himne a la Jerusalem del cel, l’himne de cada cristià, l’himne de tota la vida, i a ell li han de ser donades, per a la glòria i pel judici, les promeses fetes al baptisme: redddetur vota in Ierusalem. La mort és el lliurament a Déu de la redditio de la litúrgia de la Iniciació. El cristià entrega tota la seva vida al Senyor. Pensem-ho: tot serà donat el Senyor, el pecat i la gràcia, les pregàries i els desigs de pregària i la caritat que hem viscut. També els sofriments. Amb l’antífona Requiem aeternam, s’empra en les exèquies cristianes en la traslatio del difunt fins a l’altar per a la celebració de la Missa Exequial.

Les portes de l’aurora i del crepuscle s’omplen de joia. Cada dia és un regal de joia per raó de la Pasqua del Senyor. Per la resurrecció de Jesucrist reneix una primavera nova. Hi ha d’arreu flors de Pasqua. Sant Agustí té un bellíssim comentari sobre el salm: «El Senyor Déu et diu al cor: Jo soc la teva riquesa. No t’importi el que promet el món, sinó el que promet el Creador del món. Estigues atent a allò que Déu et promet, si observes la justícia, i menysprees el que et promet l’home per allunyar-te de la justícia. Així doncs, no t’importi el que el món promet. Més aviat, considera el que promet el Creador del món».

Realment és un salm meravellós. Enamorem-nos de les paraules d’aquest salm. Són tant encisadores! Donen tanta pau! El creient orant ha entrat dins del santuari i allí contempla com Déu concedeix el perdó i la benedicció. Davant d’ell es presenten tots els homes amb les seves misèries morals i reben el perdó, que és una nova creació. És el Senyor mateix que atura la força del caos i del mal, fent renéixer la creació i renovant-la en el seu amor.

La segona part del Salm és meravellosa. És el Senyor mateix que beneeix l’any i el corona de fruits. Aquesta «anyada» és l’any jubilar, l’Any de gràcia del Senyor. El Senyor prepara, sembra, rega, i el fruit és esplèndid. Rega des del rierol de Déu, que no pot ser altra que el que neix al costat dret del temple, del Sants dels Sants, que dona la vida a la terra. Els fruits del qual són els dons de l’Esperit Sant. Aquesta és la fertilitat que cau del cel i que regalima de la seva carrossa. Aquest és l’any de gràcia que el Senyor va proclamar com a Bona Nova.

Les imatges primaverals dels versets 12-14 són realment bellíssimes, franciscanes. Una creació que esdevé el camp i el jardí de Déu que canta l’himne de glòria. Llavors el creient retroba la comunió amb Déu, esdevé el seu hoste a casa seva, i des d’aquesta situació nova, des de la nova creació actuada pel perdó de Déu, retroba la primera creació amb una mirada nova: «Amb la pau vostra dins l’ull nostre». El Senyor ens ha escollit per a viure en els seus atris; és una elecció immerescuda, que mai agrairem del tot.

És en l’Església que el Senyor és digne de la lloança dels fills de Déu, és allí on han de complir les prometences (reddeatur votum). És en l’Església, en el seu clos sagrat que ens saciem dels seus dons. Són els dons de la Pasqua, i al llarg de tota una vida ens adonem que el Senyor corona l’anyada amb els seus fruits. Uns fruits de pregària i de caritat que fa créixer en el cor. És el rierol «que desborda d’aigua» que rega la casa de Déu, que és l’Església. El v.10: «Flumen Dei repletum est acquis» és predicat per sant Hilari de Poitiers en el Tractatus super psalmos 64: 14-14 d’una manera meravellosa: És la gràcia de l’Esperit Sant, de la qual n’estem inundats i que rega el blat per l’Eucaristia.

Realment el Salm és una imatge de l’entrada del cristià en el temple del cel. Quantes vegades els ulls s’omplen de llàgrimes quan el cos difunt d’un cristià es dut fins a prop de l’altar del Senyor i se sent cantar: Feliços els qui vós escolliu per anar a viure als vostres atris. Quin consol, Deu meu! Vers aquest temple, vers aquesta ciutat camina tota la humanitat. Vet aquí que l’himne que canta el creient al Senyor, al Senyor n’és digne a Sió del començament del salm, és l’himne que canta tota la creació, al final del salm. Aquest Salm pel seu significat pasqual en l’antic Ofici Romà es cantava setmanalment a Laudes. Era una praxi molt antiga, testimoniada al segle V.

Senyor Jesús, vós vetlleu per la terra de la vostra Església i l’enriquiu a mans plenes, acolliu l’himne de la vostra Esposa i, us demanem, que les portes de l’aurora i del crepuscle, de la vida i de la mort, siguin plenes de la vostra llum per traspassar els atris de la Jerusalem del cel.