Salm 6

Cassiodor, al segle VII, enumerava el septenari de salms penitencials. Tenen com a característica comuna la confessió del pecat, el penediment i la súplica del perdó. La litúrgia romana utilitzava aquests salms durant la Quaresma i en altres ocasions

Són set salms penitencials perquè set són els pecats capitals i la seva oració restaura els set dons de l’Esperit Sant. Durant la Quaresma cadascun dels salms penitencials pot ser motiu de la lectio divina. Freqüentment resem els salms i no deixem espai perquè l’Esperit ens descobreixi el significat de cada un per a les nostres existències. Una breu introducció a cada salm pot ajudar-nos a resar cada un d’aquests salms amb la saviesa que ve de dalt, com gràcia que omple de sentit les paraules de l’Escriptura.

En la tradició és el primer dels salms penitencials. En els sofriments, la persecució, la malaltia i la mort, demanem al Senyor, que ha sofert per la seva Església, que abreugi el temps de prova i l’alliberi del mal.. En aquest salm hi ha les llàgrimes del Senyor a Getsemaní (Jn 12,27) i també les nostres. Totes les llàgrimes que els homes vessen sobre ells mateixos i sobre els seus amics tenen a veure amb les llàgrimes de Jesús en la seva agonia. També afirma una gran veritat: el dolor envelleix (v.8). Orígenes escriurà: «Déu escolta primer les llàgrimes i després les pregàries». L’orant presenta a Déu el sofriment pur, del cos i de l’esperit, el sofriment físic i l’angoixa interior. El cristià només pot presentar el seu dolor a Déu i recordar-se humilment del seu amor misericordiós. És una exposició de la seva vida sofrent a la gràcia. La pregària és una petició de guarició, de perdó, de serenitat. 

No em repteu, Senyor, tan durament. El primer verset deix besllumar un misteri: el sofriment ens purifica del pecat i ens rendeix a Déu, a la seva sola misericòrdia. S’ha d’emmarcar dins de la relació entre malaltia i pecat, pròpia de la teologia bíblica veterotestamentària, com el llibre de Job, o com a Jn 9,2: «¿Qui ha pecat perquè nasqués cec, ell o els seus pares?». A l’Antic Testament la malaltia és un càstig diví. L’enuig de Déu pot esdevenir un incendi que, ple

d’ira, destrueix l’home. Només hi ha una opció possible: Abandonar-se als seus braços, suplicant la misericòrdia i el perdó per poder ser salvats, en aquest sentit s’entén perfectament que sigui el primer dels salms penitencials. 

L’orant presenta a Déu el sofriment pur, del cos i de l’esperit, el sofriment físic i l’angoixa interior. El cristià només pot presentar el seu dolor a Déu i recordar-se humilment del seu amor misericordiós. És una exposició de la seva vida sofrent a la gràcia. També cal recordar l’expressió de l’apòstol: Us ho he dit sovint i ara ho repeteixo amb llàgrimes als ulls: molts viuen com a enemics de la creu de Crist (Fl 3,18). 

La pregària és una petició de guarició, de perdó, de serenitat. Les llàgrimes purifiquen i als nostres ulls són memòria de les aigües del baptisme que esdevenen al llarg de la vida «llàgrimes de penitència». El salmista, agraït i sorprès, finalment, diu: El Senyor accepta el meu plor (v. 9).Les llàgrimes són un do de Déu, quan són de compunció: 

Bonae lacrimae quae lavant culpam.

Denique quos Iesus respicit plorant. 

Respexit Iesus et illeamaris sime flevit, 

respice, Domine Iesu, 

utsciamus nostrum deflere peccatum. 

Unde etiam lapsus sanctorum utilis

 (Sant Ambròs)

Les paraules de sant Ambròs són precioses: les nostres llàgrimes, de perdó, de vergonya, d’amor, són útils a l’Església i fecundes en ordre a la gràcia. Són llàgrimes de compassió, cal pregar intensament fins a les llàgrimes d’amor. 

És el do de les llàgrimes  que el Senyor concedeix  pel consol dels pobres, petits i pecadors. El do de llàgrimes és un do de l’Esperit Sant. Hi ha sants que han plorat de compassió pels pecats i pels sofriments dels altres. El do de llàgrimes neix al calvari en els ulls de la Mare de Déu d’on brollen incessants i es comuniquen en l’Església. 

Entre els morts no hi ha qui us recordi, qui us pot lloar a la terra dels morts? (Vegeu també Sl 29,10; 87,11-13 i 113,17). El ‘sheol estén l’ombra del seu domini a l’interior de la vida; la situació del malalt (com aquest salm), del perseguit, del pobre, del pecador, de l’oprimit per qualsevol forma de pobresa, misèria, angoixa i ofensa és la d’estar a les «portes del regne de la mort» amb la possibilitat, no remota, sinó immediata, que aquesta ens engoleixi. Déu pot salvar en aquesta situació límit i trobem en el saltiri l’acció de gràcies dels creients que han experimentat aquesta situació límit i que proclamen l’acció de gràcies (cf. 29,4; 85,13). També els impius estan a l’ombra de la mort, per la seva infidelitat a l’aliança (Sl 73,18a i 87,6). El ‘sheol és el no res, ombra i espectre. La mort és el lloc que se situa fora de l’aliança de Déu i – per tant – allí no hi ha vida, no és possible la pregària. No hi ha esperança (tampoc amor). Això és realment tràgic per l’home de l’Antic Testament que només té aquesta vida per lloar el Senyor de la vida. Això és un nus que es tanca i que només en el Nou testament, en el misteri del davallament del Senyor ad infera, quedarà deslligat. 

Els enemics, confosos i desfets. El salmista sap que la darrera paraula de Déu no pot ser la de l’abandó i la del càstig i al darrer verset assistim a un canvi, en el qual l’orant  manifesta la seguretat de la victòria de Déu. Vet aquí, doncs, que un salm melangiós i trist canvia en una promesa de salvació: El Senyor accepta el meu plor. El Senyor escolta la meva súplica i acull la meva pregària (v.9a. 10-11). (Vegeu  Sl 56,9  i Ap 21,4: Eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls, i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment. Perquè les coses d’abans han passat. També cal evocar el Pare que escolta i acull les llàgrimes del Fill (Hb 5,7). 

Aparteu-vos de mi. Citat per la predicació de Jesús: «Ell us respondrà: No sé d’on sou. Aparteu-vos de mi, tots els qui heu obrat el mal!» (Lc 13,27). Jesús les va dir pels qui diuen actuar en el seu nom, però no compleixen sincerament la voluntat de Déu. Són uns falsos. 

El salm 6 es canta a l’Ofici de Lectura de la I Setmana.