Salm 47

Si el salm 44 és el cant a la bellesa del Senyor Ressuscitat, el salm 47 canta la bellesa de la ciutat de Déu, que és l’Església, la terrenal i la celestial. És un cant vibrant, joiós, a la bellesa de la ciutat de Déu on habita la seva glòria. Sant Agustí va escriure a La Ciutat de Déu que en els llibres de la Bíblia no «hi ha res que es refereixi només a la ciutat terrenal, si tot el que d’ella, o el que ella realitza, simbolitza una cosa que per al·legoria es pot referir també a la Jerusalem celestial» (Ciutat de Déu, XVII, 3,2). Amb raó el mateix en La Enarració del salm 47 predica bellament:

«Vols saber ara el que és Sió? Com és sabut, Sió és la ciutat de Déu. Quina és la ciutat de Déu, sinó la santa Església? De fet, els homes que s’estimen mútuament i estimen a Déu que habita en el seu cor constitueixen la ciutat de Déu. I així com tota ciutat és governada per una llei, la llei d’aquests és la caritat. Aquesta caritat és Déu. En efecte, està escrit amb tota claredat: «Déu és caritat». El que està ple de caritat, és ple de Déu, i una multitud de persones plenes de Déu constitueixen la ciutat de Déu. Aquesta ciutat de Déu es diu Sió: per això l’Església és Sió, i Déu és gran en l’Església. Roman en l’Església i Déu no estarà fora de tu. I si Déu habita en tu, pertanyent tu també a Sió com a membre i ciutadà de Sió, formant part de l’assemblea del poble de Déu, llavors Déu estarà en tu, excels sobre de tots els pobles» (In Ps 47,7).

Magnifiquem amb el Salm el Senyor que ha elevat l’Església enmig de la història. És la ciutat inexpugnable perquè té la presència de Déu. És el centre del món i el signe del judici de les nacions. És en l’Església que hem  rebut tota la gràcia i és dins d’ella que proclamem l’acció de gràcies.

El Salm és una integració de la Ciutat Santa a la lloança d’Israel. La glòria de Déu es manifesta en la seva ciutat i el Salm és un himne joiós d’admiració de la Ciutat de Déu. La bellesa de la ciutat és determinada per la glòria de Déu que habita en ella. La qual és el goig de tot el món. La muntanya de Sió és a tocar del cel i la ciutat del gran rei. En aquesta ciutat, ciutat de Déu, on ressona la lloança del seu poble. En l’expressió: «És gran en Senyor, no ens cansem de lloar-lo» ressona el Vere dignus de la pregària eucarística, l’himne més perfecte d’acció de gràcies.

El Salm és una bellíssima evocació del pelegrinatge i de l’ascensió de tots els pobles cap a la ciutat de Déu. Jerusalem és la ciutat de l’Emmanuel (Ez 48,35). Sí, «la seva muntanya santa és admirable, és el goig de tot el món».  Déu és el «cim admirable i l’alegria de tothom», exsultatio universae terrae, mons sanctus, collis speciosus, una muntanya santa, plena de bellesa. És la ciutat de Mt 5,35: l’escambell dels seus peus i la ciutat del gran Déu. És la Jerusalem del cel de la visió de l’Apocalipsi: «Llavors vaig veure baixar del cel, de Déu, la ciutat santa, la nova Jerusalem, abillada com una núvia que s’engalana per al seu espòs» (Ap 21,2). La que canta sant Pau a la carta dels Gàlates:

Però la Jerusalem celestial

 és lliure, i nosaltres som fills seus.

 Perquè l’Escriptura diu:

“Déu te guard, dona estèril,

tu que no tens fills;

crida d’alegria,

tu que no coneixes els dolors de part.

Perquè la dona que va ser abandonada

tindrà més fills

que la que té marit. ” (Ga 4, 26-27).

L’Església no és tan sols el vèrtex del cel sinó també de la terra i el punt d’intersecció entre ells. El cel i la terra es troben en ella pel misteri de Crist encarnat i glorificat, present i comunicant-se en els seus sagraments. Per això ha tingut una gran rellevància el vers: Evoquem el record del vostre amor, enmig del temple (v.10).

Cal lamentar que la versió catalana no reculli el sentit profund del vers en el llatí de la Vulgata: Suscépimus Deus, misericordiam tuam in medio  templi tui. És enmig del temple, això és l’Església, on rebem la misericòrdia de Déu manifestada en Crist. La rebem plenament en la recepció de l’Eucaristia. No es tracta de meditar, sinó de rebre aquesta misericòrdia. És in ecclesia que rebem i acollim la misericòrdia de Déu en Crist i en l’Esperit Sant. I la primera ecclesia va ser Maria.

Amb raó el Salm era cantat en l’Ordo Vetus en el segon nocturn del gran Ofici nocturn del Nadal del Senyor amb aquesta antífona transcrita. A la Litúrgia de les Hores el salm es canta en l’Hora intermèdia de la solemnitat del Nadal del Senyor.

Adquireix un sentit més gran en dia de la Presentació del Senyor, la festa de la trobada de Déu amb el seu poble. La humanitat del Senyor, el Fill encarnat, entra a casa seva, al temple, de braços de Maria, amb l’ofrena dels pobres. Allí pren possessió de la «casa del seu Pare». Allí el Senyor és presentat i ofert, el Primogènit de tota la creació, allí és profetitzat com glòria d’Israel i llum per a tots els pobles: Lumen ad revelationem gentium, et gloriam plebis tuae Israel.

“Uns reis s’havien aliat per atacar-la junts” (v.5). La glòria de Déu que habita a Jerusalem, la ciutat de Déu, és garantia de la seva impertorbabilitat. És, realment, una ciutat invencible. Segurament és una al·lusió històrica a la fallida incursió dels assiris per prendre Jerusalem (2 Re 9.35). La ciutat santa, tot i que l’assetgen, roman com un baluard inexpugnable per la presència de Déu. Els cristians hem de pensar immediatament en la promesa del nostre Senyor: «El poder de la mort no la podrà dominar» (Mt 16,18). A l’Església sempre hi ha l’última resistència de l’Esperit Sant, que es manifesta, per exemple, en el martiri. Amb raó l’Església és com l’instrument de la salvació per a tota la humanitat (LG 9).

Déu es manifesta a tot el món, però per al creient de l’Antic Testament es fa present a Israel i al seu lloc de culte, Sió, el Temple i l’ arca són el seu particular “escambell dels seus peus” (cf. Sl 98,5). Per als cristians aquesta ciutat és l’Església, la nova Sió, des d’on resplendeix la glòria i flueix la benedicció. Amb raó en la carta als Hebreus hi ha escrit: «Vosaltres, per contra, us heu acostat a la muntanya de Sió, a la ciutat del Déu vivent, la Jerusalem celestial, a molts milers d’àngels reunits per lloar Déu» (He 12,22).

El do de l’Esperit Sant s’ha predicat del vers: “com un vent del desert, que destrossa les naus de Tarsís”. Amb raó aquest salm s’ha utilitzat en la solemnitat de la Pentecosta amb aquesta antífona: Factus est sobte de caelo sonus advenientis spiritus vehements. És des de la ciutat de Sió (ex Sion). En aquestes naus de Tarsís dels Pares veien com el paganisme era allunyat per la llum de l’Evangeli predicat en l’impuls (ruaj) de l’Esperit Sant. Es comprèn que secularment aquest Salm és utilitzat el dia de Pentecosta. També pel verset: «La vostra mà escampa la bondat», que és el do de l’Esperit (digitus Dei). Des d’antic que el Salm es canta el dia de Pentecosta. No en va el lloc on estaven reunits els apòstols era a Sió, a la ciutat alta, on la tradició, antiga i venerable, situa la primera església cristiana, la casa de la sala alta, del Sopar i de la Pentecosta. Des d’allí el «Senyor és conegut d’un extrem a un altre de la terra», des d’allà, també, «el seu braç escampa la bondat».

Els versets finals (13-15) són un cant processional, adreçat als pelegrins que anaven a Jerusalem amb motiu de les grans festivitats (Ex. 23. 14-17). Per a nosaltres és una contemplació de la santa Mare Església i recorden les paraules de l’Apocalipsi: «En la visió que em va fer veure l’Esperit, l’àngel em va portar a una muntanya gran i alt, i em va mostrar la gran ciutat santa de Jerusalem, que baixava del cel, de la presència de Déu» (Ap 21,10). La contemplació de la ciutat és un acte d’amor a l’Església. Quan el salmista diu «recorreu les muralles de Jerusalem, mireu les seves fortificacions», diu també «abraceu». En llatí s’utilitza el mateix verb: Circumdate Sion et complectimini eam. Envolteu-la i abraceu-la. Admirar-la és estimar-la.   

Alguns Pares veuen de manera molt al·legòrica en les torres i baluards que envolten i defensen la ciutat els sants que protegeixen l’Església amb la seva intercessió, altres la predicació apostòlica. Per això, l’Església Mare: «la muntanya de Sió s’alegra» i totes les Esglésies locals: «estan de festa les viles de Judà».

La presència de Déu a la ciutat es transmet de generació en generació, per poder dir a l’altra generació que «aquest és el Senyor, el nostre Déu per sempre més, ell és el nostre guia». Som un poble que camina cap a la ciutat de Déu. En aquest llarg i incessant pelegrinatge dels creients, el Senyor, el nostre Déu, ens guia per sempre més. Si Déu habita en aquesta ciutat per sempre, també la ciutat per sempre entra en l’eternitat de Déu (in saecula).

No cal veure en aquest cant líric de la fermesa de la ciutat un triomfalisme  de l’Església, cal veure que l’Església és la ciutat del Senyor, és seva, només ell li dona consistència. A nosaltres només se’ns demana fidelitat a l’Aliança i la capacitat d’acollir sempre la misericòrdia de Déu, el Verb amb l’Esperit, en la nostra vida, dins el misteri de l’Església, la nostra mare. Déu mai abandona la seva ciutat, la seva Església, perquè ell mateix l’ha fundat, amb la seva mort i la seva resurrecció. El misteri de l’Església, com la ciutat de Déu, alegria de tota la terra, ens omple a nosaltres de goig. Som fills de la «Ciutat de l’alegria». Quan el Senyor torni serà veritablement i manifestament l’Església, serà el «goig de tot el món».

Sant Agustí predica: «Oh benaurada Església! En un temps vas sentir i ara ho has vist. Vas escoltar un temps les promeses i has vist ara el temps del seu compliment; vas sentir en el temps de la profecia i has vist ara en el temps de l’Evangeli. En efecte, tot allò que s’havia anunciat, ara s’ha realitzat! Aixeca, doncs, els ulls i esguarda per tot el món, contempla l’heretat del Senyor fins als límits de la terra» (In Ps 47:7).

Ja que Déu és el nostre Déu per sempre més, també la ciutat santa serà per sempre més, entrant així en l’eternitat divina. Déu mateix és el garant de la seva ciutat.

En el saltiri freqüentment el Salm s’aplica a la Maria, ella és la ciutat mística, on Déu es va fer carn. Per aquesta raó el salm entra en el que es diu el saltiri marià, és a dir, la sèrie de salms escollits que la tradició litúrgica aplica a la Mare de Déu. Ella és també la muralla que circumda la ciutat i sant Efrem aplica l’antiquíssima oració Sub tuum praesidium amb el verset del salm.

Déu, totpoderós i etern, en el Cos del vostre Fill Ressuscitat ens heu donat el temple veritable, no construït per mans humanes, la nova Sió, l’Església: que aquesta nova ciutat, construïda per pedres vives, es reveli com el goig de tot el món i muntanya on s’esberlen les forces del mal, i sigui també la casa estimada dels vostres servents, on rebem el vostre amor i  cantem la vostra lloança pels segles dels segles. Amén.