Salm 45

urkatholisch-1649366814226-cathopic

El primer salm de Jerusalem és el 45, que la Litúrgia de les Hores titula «Déu, refugi i fortalesa del seu poble». El salm canta la ciutat en la qual «Déu hi és el mig i, per això es manté ferma i invencible” (v.6), encara que sigui assetjada (v.7). La primer part del salm és un contrast entre les aigües violentes i destructores (v.3-4) i «els braços d’un riu que alegren la ciutat de Déu» (v.5) Aquest vers l’antiga Vulgata el tradueix amb aquestes venerables paraules: «Fluminis ímpetus laetificat civitatem Dei santificavit suum Altissimus». Aquest verset ha cridat l’atenció als Pares i en la seva lectura espiritual hi han contemplat el do de l’Esperit Sant, de tal manera que la imatge remet al riu que sorgeix del llindar del santuari (Ez 47, 1-2), també al riu que brolla al centre del paradís i es relaciona amb el costat obert (cor apertum) de Jesús, del qual flueixen sang i aigua, tota la gràcia del nostre Redemptor, que inunda l’Església des de Pentecosta. Així sant Agustí predica:

«¿Quines són aquestes aigües cabaloses d’aquest riu? Aquella inundació de l’Esperit Sant, del que deia el Senyor: Qui tingui set que vingui a beure; qui creu en mi veurà brollar del seu si rius d’aigua viva. Aquests són, doncs, els rius que brollaven del si de Pau, Pere, Joan, dels altres Apòstols i Evangelistes fidels. En procedir aquests rius d’un de sol, molts canals alegren la ciutat de Déu. I perquè vegis que això es refereix a l’Esperit Sant, en el mateix Evangeli es diu a continuació: Això ho deia l’Esperit que havien de rebre els qui creurien en ell. Perquè l’Esperit encara no havia estat donat, ja que Jesús encara no havia estat glorificat. Glorificat Jesús després de la resurrecció, glorificat després de l’ascensió, el dia de Pentecosta vingué l’Esperit Sant i va omplir els creients, van parlar en llengües i van començar a predicar l’Evangeli als gentils. Per això s’alegrava la ciutat de Déu (..)» (In Ps 85:8).

Aquest text referent al riu que brolla de la ciutat i l’omple d’alegria és pot recordar la font de Siloè i la litúrgia de la festa dels Tabernacles durant la qual el Salm era cantat amb gran alegria. Va ser aquest dia en què el Senyor va cridar: «L’últim dia de la festa, que era el més solemne, Jesús es va posar dret i va dir: Si algú té set, que vingui a mi; el qui creu en mi, que begui. Perquè està escrit: Del seu si correran rius d’aigua viva. Qui tingui set que vingui a mi i del seu interior brollaran rius d’aigua viva» (Jn 7,37).

 

La humil font de Siloè brolla subterrània de l’interior de la ciutat de la qual el profeta diu: «Les aigües de Siloè, que flueixen suaument» (Is 8,6). Són les aigües ocultes de la gràcia i de la pregària, que corren a l’interior de la vida de l’Església, la renoven i són font d’una incessant alegria. «Vés a rentar-te a Siloè», va dir, també, el Senyor (Jn 9,7).

El més sublim del Salm, des del punt de vista de la interpretació cristològica, és la triple antífona que conté a manera de tornada: «El Senyor de l’univers és amb nosaltres, la nostra muralla és el Déu de Jacob», Dominus virtutum nobiscum, susceptor noster Deus Jacob.  Hom sap que aquest títol: «Déu dels exèrcits», no és marcial sinó indicador del senyoriu còsmic del Senyor, Dominus Sabahot. Realment el Senyor de l’univers s’ha revelat com «Déu amb nosaltres». Pel Misteri de l’Encarnació i de la Pasqua, el Verb i l’Esperit, Déu s’ha revelat com Emmanuel: Déu amb nosaltres, per sempre.

És un salm que els cristians hem d’estimar perquè conté el nom de Jesús que, segons l’evangeli de Mateu, és l’Emmanuel. Aquest serà el nom del Messies (Mt 1,23). Aquest serà el nom de Jesús, en el seu misteri de l’encarnació: “Li posaràs el nom Emmanuel, que vol dir Déu amb nosaltres”. (Mt 1,22) i, havent ressuscitat, romandrà sempre present: «Jo seré amb vosaltres fins a la fi del món» (Mt 28,20). De tal manera que Pau pot exclamar: «Crist amb nosaltres, esperança de la glòria» (Col 1,27). La litúrgia grega, en el Temps de l’Espera del Senyor, durant l’ofici de Vespres, canta una i altra vegada: «Perquè Déu és amb nosaltres».

En el vers «Déu la defensa abans que apunti que apunti el dia» (v.6 b), adiuvabit eam Deus mane diluculo, s’hi albira el misteri de la resurrecció del Senyor. Així sant Ambròs ofereix un comentari preciós al vers 6 del Salm: «La resurrecció matutina ens procura l’ajuda celeste. Havent retirat la nit, ell ens porta el dia». (Commento a dodici Salmi: Sermo, VIII, Milán-Roma 1980, p. 213). És realment en l’alba de Pasqua que Déu ha ajudat al seu poble, gairebé sona com una evocació del Pregó Pasqual. És en la nit en què el Senyor va complir en el primer èxode, i en el segon, encara molt més gran, el de la resurrecció del Fill.

«Déu hi és al mig, es manté ferma»: la presència del Senyor en l’Església inspira la confiança en Déu. No hi ha res a témer si Déu està amb nosaltres. Tot i les vicissituds de la història l’Església roman ferma i segura en el Senyor que habita en ella. Sortir de la ciutat és sortir de l’àmbit on el Senyor habita. Dins d’ella ens sentim segurs, perquè dins d’ella hi ha el Senyor.

Ell sempre crea la pau, ja que ell és la nostra pau (Ef 2,14). Així ho expressa el bell verset 10: «A tot arreu ha fet cessar els combats, ha trencat els arcs i trossejat les llances, ha tirat al foc els escuts». Com un desig que els instruments de la guerra siguin definitivament destruïts i convertits en instruments de desenvolupament i de pau en la justícia. La pau és un signe de l’adveniment del Messies i aquesta pau serà plena quan retorni en la glòria del seu regne. «Aquestes són les meravelles que fa sobre la terra» (v.9b).

Només contemplant el Crist, assegut a la dreta del Pare, adquireixen sentit ple les paraules de l’oracle del verset 11: «Desistiu, reconeixeu que jo sóc Déu: jo domino els pobles, jo domino el món». El Salm només es pot comprendre des d’Aquell que ha plantat la seva tenda entre nosaltres i que per la seva resurrecció li ha estat donat el Nom que està per damunt de tot altre nom.

És impossible tot resant el salm no evocar el cèlebre pensament de Pascal (n. 697): «Els rius de Babilònia són les coses que aquí s’estimen i passen. Oh santa Sió, on tot roman i res flueix! Seiem sobre els rius de Babilònia, no dins dels rius de Babilònia».

Cantem, doncs, amb aquest salm la certesa i confiança que som ciutadans d’una Ciutat en la qual Déu mateix habita i que ell protegeix invenciblement del mal i de la destrucció. Que aquesta ciutat sigui el nostre refugi i que la seva pau es manifesti davant de tot el món, com un signe de la pau que ha davallat del cel, Crist, Senyor nostre. En el saltiri marià el Salm s’ha aplicat bellament a santa Maria: ella és la ciutat de Déu que ha santificat: «Sanctificavit tabernaculum suum Altissimus».

Alegra’t, Jerusalem, celebreu aquesta festa, tots els amants de Sió; avui és trencada la cadena de l’antiga condemna, el Paradís s’entreobre per nosaltres i la serp és trepitjada, la que abans va enganyar, la veu com esdevé ara Mare del Creador, abisme de riquesa, de saviesa i ciència de Déu. Aquella que portà la mort als vius, la que fou instrument del pecat, esdevé, per la Mare de Déu, primícia de salvació per al món sencer. D’ella neix un infant, Déu de tota perfecció; pel seu naixement segella la seva sorprenent virginitat; deslliga amb els seus bolquers els lligams del pecat, i, per la seva infància, eixuga els plors que Eva vessava en els seus dolors tot infantant. Exulta i dansa la creació sencera, perquè Crist ha vingut per cridar-la de nou i salvar les nostres ànimes.

Salm 45

Déu ens és un castell de refugi,

una defensa ferma en hores de perill.

No temem res, quan se somou la terra,

quan les muntanyes s’enfonsen dins el mar.

 

Ja poden bramular i escumejar les onades,

i al seu embat, estremir-se les muntanyes:

El Senyor de l’univers és amb nosaltres,

la nostra muralla és el Déu de Jacob.

 

Els braços d’un riu alegren la ciutat de Déu,

la mansió més sagrada de l’Altíssim.

Déu hi és al mig, es manté ferma,

Déu la defensa abans que apunti l’alba;

si s’amotinen les nacions i es revolten els reis,

fa esclatar el seu tro, i la terra es desfà.

 

El Senyor de l’univers és amb nosaltres,

la nostra muralla és el Déu de Jacob.

 

Veniu, contempleu les gestes del Senyor,

les meravelles que fa a la terra.

A tot arreu ha fet cessar els combats,

ha trencat els arcs i ha trossejat les llances,

ha tirat al foc els escuts.

 

«Desistiu, reconeixeu que jo sóc Déu;

domino els pobles, domino el món».

 

El Senyor de l’univers és amb nosaltres,

la nostra muralla és el Déu de Jacob.