Salm 41

Un salm estimadíssim en la litúrgia del baptisme i en la tradició mística. El salmista en lloc de l’aigua anhelada, sense la qual no pot viure, només troba el torrent de les llàgrimes, l’exili del cor i l’enyorament dels germans. Té el cor ferit. En el fons hi ha la pregària de Jesús a Getsemaní (cf. Sant Ambròs). És el cant d’un israelita que viu lluny del temple i n’és un enyoradís. El lloc és a l’alta Galilea, allà on neix el Jordà, qui sap si al país de Dan. A l’alta Galilea hi ha les fonts del Jordà, que davalla de la Hermon i d’una muntanya ara desconeguda, Missar. Les  cascades que allí forma el Jordà que neix li recorden que Déu és font de l’aigua viva. El salmista és un peregrí que enyora Jerusalem, la muntanya de Sió, la santa Sió, vers la qual camina. I es diu a si mateix que el tornarà a lloar, que allí retrobarà els germans que lloen el Senyor. Se sent lluny del Senyor i del seu temple. L’enyorament del seu Déu li és ferida del seu cor: veient la ferida del meu cor (11).  El místic té set del Déu vivent, ell sap que el Senyor el crida per donar-li l’aigua de la vida (Jn 3,10 i 1Tim 4,10 i Jn 7,33-39), però no sap quan podrà veure l’alegria del seu rostre.  Només pot recordar l’aplec festiu del culte davant el rostre de Déu. Pel camí, en el salm que ve a continuació, que amb aquest constitueix un únic salm, demana la llum i la veritat que el poden portar  a la Presència invisible, a la Muntanya santa, a la santa Sió, on el Senyor ha posat la residència amb la seva esposa (14,1) per a la comunió nupcial (42,3). El desig i la set del Déu vivent el portarà a traspassar les valls eixutes fins a trobar el Déu que li és vida. Les llàgrimes llavors esdevindran llàgrimes de goig (v.4).

Sembla una imatge idíl·lica, però en el fons és tràgica: és una cérvola que mor de set en el desert (wadi). Una cérvola sense aigua al desert, mor. El Déu del salmista és el Déu que li dona vida. Déu li és vida, sense ell no pot viure. Tota la tradició mística s’ha fet seu el Salm per descriure l’absència i l’enyorament de Déu. Un cercar incansablement a Déu que es manifesta en aquest tenir set de la cérvola assedegada. Ells, els sants, no poden viure fora de l’àmbit de l’amor de Déu. Un Déu que es presenta sovint tant llunyà. És l’intensíssim el desig de Déu. Una cérvola ferida d’amor. Com un dolor constant a dins, incomprensible per a molts: ¿On és el teu Déu? Naturalment no és un ateisme com a negació, sinó com indiferència, és un dir: ¿On és el Déu a qui invoques? Sant Agustí bellament afirma que els pagans tenen ídols visibles per a mostrar, nosaltres no tenim cap Déu visible per mostrar, però no perquè no tinguem Déu, sinó que els altres no tenen ulls per a veure’l. Són els ocula fidei.

El místic experimenta totes les nits de l’ànima: el pa de les llàgrimes, l’oblit de Déu, l’exili del cor, l’enyorament dels germans, els sofriments cada cop més grans, el desig mai del tot acomplert i els camins lluny del Senyor. Una i altra vegada es pregunta a sí mateix, fins a deu vegades: Per què aquesta tristor, ànima meva? També com una mena de soliloqui en què el cristià, cercador de Déu, exposa la seva vida davant de sí mateix. Les purificacions i els deserts de l’ànima en la vida espiritual ens fan descobrir finalment al Déu que té set, que tinguem set d’ell (Deus sitit sitiri) segons sant Gregori Nazianzè. Sempre hem de pensar que som salvats en l’esperança i que en aquest pelegrinatge hi ha la glòria amagada de Déu que ens salva i ens acompanya. L’Esperit que ressuscitarà els nostres cossos mortals (Rm 8,11) ens porta misericordiosament en la nostra vida interior, més enllà de les onades i dels embats de la vida. Érem fills de la nit i hem esdevingut fills de la llum i del dia. La nostra ànima no troba en la nostra terra allò que la fa viure, ho rebem com un do del cel: en Déu trobem la font de la vida i de la llum. Cal esperar en el Senyor. Ell és la llàntia amb la qual hem de travessar la nit. Vivim encara en un cos on hi ha els vestigis del pecat, un pecat que l’ha fet morir. Cal esperar la brisa i la primera llum del dia, del dia del Senyor Jesús. El desig de Déu és un do seu. El cristià és l’home dels desigs. Ell necessita per a viure que el Senyor cada matí li confirmi l’amor que li té i cada nit cantar la lloança del Déu, que és la seva vida (v. 9). Així viu.

Els Pares comenten el Salm en les catequesis mistagògiques abans de la celebració dels sagraments de la iniciació cristiana. És interpretat així com la pregària del catecumen i la imatge de la cérvola forma part de la més antiga iconografia cristiana sobre el baptisme. S’empra en la litúrgia de la nit de Pasqua, en la processó dels catecúmens al baptisteri. És amb aquest Salm que l’Església en la nit més santa va cap a les fonts de la vida. La set dels catecúmens serà assedegada ben aviat en el bany del baptisme. No hi ha res més commovedor eclesialment parlant que la processó dels catecúmens – enmig de l’assemblea dels germans –  vers la font de les aigües del baptisme: van a submergir-se en Crist per a ressuscitar en Ell. La seva ànima és talment la de la cérvola (sicut cervus) delerosa de l’aigua de la vida.