Ningú com nostre Senyor Jesucrist ha pogut pregar aquest salm amb un realisme més gran, ja que ell va passar fent el bé (Ac 10,38) i fou traït per un amic. Ell que, sense pecat, elevà la seva pregària al Pare portant sobre sí el pecat del món (v.5). El salmista demana perdó d’un pecat que no li pertany i s’entreveu ja el misteri de la substitució redemptora. El Senyor va citar el Salm, segons Jn 13,18-19, en la sacratíssima cena: «No parlo per tots vosaltres. Sé qui vaig escollir, però s’havia de complir allò que diu l’Escriptura: «El qui compartia el meu pa, m’ha traït el primer».
El Salm participa del llibre de Job: els amics el volen consolar falsament i el fan sentir culpable, són els qui ja el donen per mort, abans de la mort real (v. 6-7). També és tràgica la història de l’amic que es manifesta com el més terrible agressor. Per aquella llei: «Com més estimat és el qui em fa mal, més sento la seva injúria». Jesús pren damunt seu l’arquetipus de Job, com l’home que pateix el mal i és innocent. El salmista, com Job, prega Déu en la nit obscura que l’envolta. No maleeix, sinó que beneeix. El Salmista té al cor la pregària del servent de Jahvé i participa de l’Anyell immaculat que lleva el pecat del món. Hi ha un gran misteri en aquestes paraules del v. 11: Restabliu-me i jo faré justícia (ressuscita me et retribuam eis). Aquesta justícia és la gràcia de la justificació donada a tots. En el misteri de la comunió dels sants hi ha mals que un ha de patir per pecats que no li pertanyen i reben el do de participar en el misteri de l’expiació de Crist.
Sant Ambròs comenta:
«És just que aquest salm que posa fi al llibre sigui interpretat com el salm que parla de la Passió de Jesús ( …) El segon llibre dels salms pot començar amb el misteri de la vida nova, abraçant les realitats més perfectes que són els sagraments» (In Ps 40:37).
En el mateix comentari trobem (ib. 8):
«Feliç el que pensa en la misèria i en la pobresa de Crist, el qual, essent ric, es va fer pobre per nosaltres. Ric en el seu regne, pobre en la carn, perquè va prendre sobre si aquesta carn de pobres. (…) Així doncs, no va patir en la riquesa, sinó en la nostra pobresa. Per tant, no va patir la plenitud de la divinitat, (…) sinó la carn. (…) Tracta, doncs, de comprendre el sentit de la pobresa de Crist, si vols ser ric. Tracta de comprendre el sentit de la seva debilitat, si vols obtenir la salut. Tracta de comprendre el sentit de la seva creu, si no vols avergonyir-te d’ella. El sentit de les seves ferides, si vols curar les teves, el sentit de la seva mort, si vols aconseguir la vida eterna, el sentit de la seva sepultura, si vols trobar la resurrecció».
No hem d’oblidar que el primer verset també és una benaurança pels qui tenen misericòrdia dels desvalguts i dels malalts. El primer pobre i desvalgut és el Senyor mateix present en la persona dels pobres. En tots els salms dels pobres la humiliació i el triomf van junts, els pobres de la Bíblia tenen la consciència de què són el veritable poble de Déu, que ell vol redimir i justificar. El pecat dels pobres del Senyor és la incapacitat d’autojustificar-se a la seva presència. És un pecat sense orgull: Jo clamo, Senyor compadiu-vos de mi, salveu-me la vida, he pecat contra vós.
L’accent del Salm, tanmateix, no està en la venjança ni en el ressentiment, sinó en Déu que salva i en la voluntat de romandre, serenament a la seva presència, en la litúrgia del temple: em matindreu per sempre davant vostre (v.13). Després de la nit del mal ve l’aurora de la salvació i Pau escriurà: «De tot això en sortim plenament vencedors en virtut d’Aquell que ens ha estimat» (Rm 8,37). Amb raó aquest salm és canta en la litúrgia del divendres, a vespres. Per a mi és un salm estimat perquè és una oració en nom d’aquells que la vida de manera injusta els ha desposseït de tot. Han quedat només amb una fe provada, al límit de la desesperança.
Senyor Jesús, metge del cos i de l’esperit, no permeteu que el Maligne cridi victòria sobre nosaltres i feu-nos pacients en l’amor i en la lloança perquè puguem ser exalçats per vós en el judici que el Pare us ha confiat, ell que amb vós que viu i regna pels segles dels segles. Amén.
Salm 40
Feliç el qui s’interessa pel pobre desvalgut;
en temps difícils el Senyor el salvarà,
el guardarà i el farà viure feliç a la terra,
no el deixarà a mercè dels enemics.
El Senyor el sostindrà en el dolor,
fins a treure’l del llit on jeia malalt.
Jo clamo: «Senyor, compadiu-vos de mi.
He pecat contra vós, salveu-me la vida».
Els meus enemics parlen de mi i em volen mal:
«Quan es morirà? Que s’esborri el seu nom!»
Si algun en ve per visitar-me, fingeix,
ve a buscar males notícies per divulgar-les a fora.
Els qui m’odien murmuren entre ells,
fan sobre meu presagis dolents:
«El seu mal no té remei;
ja és al llit, i no se n’alçarà.»
Fins l’amic millor, en qui confiava,
que menjava amb mi, compartint el meu pa,
m’ha traït el primer.
Però vós, Senyor, compadiu-vos de mi,
restabliu-me, i faré justícia.
En això he conegut que m’estimàveu:
que el meu enemic no pot cantar victòria.
Però a mi, em conserveu sense culpa
i em tindreu per sempre davant vostre.
Beneït sigui el Senyor, Déu d’Israel,
des de sempre i per sempre. Amén, amén.