Salm 38

És el Salm del just innocent que aprèn a callar i a sofrir; que només confia en el Senyor; el v. 4 té relació amb Lluc 24,32 i s’ha interpretat en el sentit de què la pregària encén dins nostre el foc de l’amor de Déu: In meditatione mea exarsit ignis.

Veritablement el Salm és una elegia de la vida, de la vanitat del viure i la mort. Com una reflexió sobre el «mal de viure». Justament quan la vida de l’orant arriba a la seva fi, el Salm és realment tràgic ja que, després de considerar la vanitat de la vida i fins i tot la força del mal, mentre veu l’injust i el mal que fa, roman davant de Déu en un silenci atent, i quasi contemplatiu de la mateixa vida tot demanant a Déu com una treva que l’assereni, sense el pes de la seva mirada, i poder deixar anar el darrer respir, que en l’antiga aliança és el no res. Després d’aquest respir, el darrer, hi ha el buit, la mort.

El Salm és un resum del Qohélet i de Job i té un ressò de Mt 6,27 i Lc 12,21. És una reflexió sobre la fragilitat de la condició humana i de la seva caduca existència. La vida de l’home és una ombra, un respir de no res (hebel) i és mesurable amb els pams de la mà. Recorda el llibre de Job (7,66 – 8.16) i les paraules de sant Jaume a la seva carta: «Si no sabeu ni tan sols com serà demà la vostra vida! Sou un fumerol que es deixa veure un moment i tot seguit s’esvaeix» (Jm 4,14). Des del Nou Testament caldrà dir que davant del hebel de la condició humana s’hi oposa el ruaj de Jhavè que dona la vida.

L’home davant de la mort només pot confiar en el Senyor i restar en el silenci, esperant la seva compassió. El creient se sap estranger i pelegrí (1Pe 2,11-12). La metàfora més vàlida és la del nòmada, del qui camina en una terra obscura i sovint hostil. En aquest món ha de viure en aquesta condició, no tenim aquí cap ciutat permanent, n’esperem una de futura. Només unit a Crist el cristià està al lloc on ha d’arribar, segons el llibre de la Imitació de Crist (2,1.6). El primer fruit de la gràcia de Déu és reconèixer la feblesa i el pecat. Realment el creient només es pot gloriar en el Senyor (1Co 1,31). Quan un ho ha viscut tot, la vida amb els seus sofriments i amb les seves frivolitats no pot desitjar ni demanar altra cosa que Déu escolti la seva pregària i reculli les seves llàgrimes. Com Jeremies (9,1), que en el silenci del cor escolta la veu del Senyor que li diu: «Jo mateix et salvaré» (Ps 34,3).

A la pregunta del salmista: ¿Quina esperança em queda? Cal respondre amb les paraules de l’Apòstol: «Si és només per aquesta vida que hem posat en el Crist la nostra esperança, som els més desgraciats de tots els homes» (1Co 15,39). El Salm mostra molt bé la condició del homo viator del cristià: per vós no sóc sinó un vianant, peregrinus sicut omnes patres mei. La vida cristiana és una peregrinació vers el Regne de Déu. Cal asserenar-nos davant de Déu i confiar-li la vida abans de deixar aquest món i tancar els ulls a la llum d’aquesta terra. Recorden les paraules del llibre de Job:

Per ventura em queda molt temps per a viure?

Doncs acaba d’una vegada!

Deixa’m estar i reposaré una mica,

abans que me’n vagi, per a no tornar,

al país de la fosca i la tenebra,

país d’ombres i desordre,

on l’aurora és foscor, i la claror, negra nit (10,20-22).                  

Tot i així les paraules dels darrer verset queden misterioses en el seu enigma. La mirada del Senyor omple de pau i de serenitat. El salmista resa mogut per la consciència dels seus pecats, els pecats de tota una vida. Si mirem els propis pecats com els veu Déu, des del seu amor, aquests són insuportables. Caldrà la revelació del Nou Testament que fa descobrir la mirada plena d’amor del Pare del Cel. El Senyor ens ho explicarà en el camí mentre abrusa el nostre cor.

El secret està en la frase de Pau: Nosaltres, que ja posseïm l’Esperit, gemeguem dins nostre, esperant l’hora que el nostre cos serà redimit. El Salm esdevé així expressió dels qui, posseint l’Esperit, gemeguem dins nostre, esperant que el nostre cos serà redimit. La versió de la frase paulina no és del tot correcte ja que en hebreu vol dir: “que respiri” (ut refrigerer), “que prengui alè”. Aquest alè, que dona la vida eterna, és l’Esperit Sant. En francès: «que je respire». Quan expirem amb el darrer alè en aquest món, inspirem l’alè de l’Esperit Sant, que dona la vida eterna. El verset: “jo soc només un peregrí, un estranger com el meu pare”, recorda el Credo d’Israel del Deutoronomi, i recorda, encara més, que el cristià és un homo viator, un peregrí en aquesta terra i un foraster, perquè espera arribar a la pàtria. Déu és la seva pàtria.

Senyor, no ens retireu el vostre alè que ens dona la vida. Feu que en l’exili d’aquesta terra i en la misèria del petit nombre dels nostres dies, trobem en l’Esperit que ens heu donat el nostre repòs en vós i allibereu-nos de la mort eterna, vós que viviu i regneu pels segles dels segles. Amén.