Salm 35

cathopic_1496701301407956

Aquest salm anuncia el misteri de la Pentecosta perquè la llum en el qual veiem la llum és l’Esperit Sant, com ho és també «el torrent del paradís» i «l’ombra de les seves ales» que protegeix als qui estimen Déu. Són una referència a les ales dels querubins que cobrien l’arca de l’aliança, com el núvol que acompanyava el Poble de Déu en el camí del desert, evocant el verset preciós del llibre de l’Èxode, com l’ombra que cobrí santa Maria. Com tants altres salms canta l’amor (’heset) i la fidelitat (’hemet) de Déu, que en el Nou Testament s’ha manifestat en la persona del Crist «ple de gràcia i de veritat». És important teològicament per la fecunditat de les seves imatges en els dos Testaments.

És preciosa l’equivalència simbòlica amb allò que humanament no té mesura: l’amor de Déu és com el cel, la fidelitat alta com els núvols, la seva justícia com les muntanyes més altes i les seves determinacions com l’immens oceà. Totes són imatges inabastables per proclamar la santedat del qui és l’Incomprensible i l’Inaccessible, que està més enllà de tot, el totalment altre.

Les dimensions còsmiques de l’alt i del profund són símbols d’un amor infinit i transcendent. Sant Pau parlarà de l’ample, llarg, alt i profund (Ef 3,18). Així és l’amor de Déu, una amor ple de gràcia i gratuït, provant en la mort de Crist pels pecadors (Rm 5,8). Qui compren aquest boig impuls de l’amor de Déu, que el porta a entregar-se per mi? Com la seva fidelitat, és un amor ferm, sense marxa enrere, que ningú podrà regatejar-nos. 

L’amor de Déu no té teològicament cap objectivitat, no té fons, només es pot conèixer en la seva manifestació, en la llum que es desprèn de si mateix: Veiem la llum en la vostra llum. El verset ha tingut una gran importància en la història de la teologia, sobretot en la teologia estètica; de Déu només coneixem la resplendor que ve d’Ell mateix. (Per exemple Origines a De principiïs 1,1,1). La visió beatífica en la vida eterna serà contemplar la llum divina, la seva divina essència. Així els sants contemplen a Déu, sense mediació de cap altre criatura. És meravellós també que Déu sigui alhora l’origen de la llum i de la font de l’aigua de la vida. Com dos principis que venen d’un de sol, com les missions de la Trinitat.

La fe esdevé un devessall de llum, quasi una cascada de llum, de llum pura, creixent i intensa, com la que no podia suportar Moisès sense morir (cf. Ex 34: 29-30) i ens porta a 2Co 3:18: «Tots nosaltres, sense cap vel a la cara, reflectint com un mirall la glòria del Senyor, som transformats a la seva mateixa imatge, amb una glòria cada vegada més gran, per obra del Senyor, és a dir, de l’Esperit».

Es comença amb l’oracle del pecat (això és esgarrifós). El cristià mai escolta aquest oracle, escolta l’oracle de Déu, la seva Paraula, viu il·luminat per aquesta Paraula, que li és promesa de vida. Tanmateix a la vida i per obra del Maligne haurà d’escoltar amb moltes circumstàncies l’oracle del pecat i li caldrà molta força i gràcia per no escoltar-lo. L’impiu (rasha) és l’oblidadís de l’aliança. D’aquesta impietat en descriu els capteniments. El cristià ha de viure en aquest món on hi ha tants impius i ell mateix ha de vigilar de no passar-se a la seva banda i esdevenir d’ells. Per això ha de pregar amb força que no s’acosti a ells: Que no se m’acosti el peu de l’orgullós.  Al final, tanmateix, contempla la derrota dels enemics de Déu, ell mateix els ha abatut per terra. Tanmateix l’orant  ha de desitjar, però, que tots els homes, salvats per Crist, trobin lloc en el banquet del Regne. Déu que és capaç  de salvar fins i tot les bèsties.

Salm 35

L’injust escolta dintre seu

l’oracle del pecat:

«No tinc cap por de Déu,

ni de la seva mirada».

Es creu que les seves culpes

no seran descobertes ni blasmades.

 

Tot allò que diu és engany i maldat,

renuncia a tenir seny i a fer el bé.

Rumia tota la nit quin mal farà,

s’obstina a seguir els camins dolents,

no reprova la maldat.

 

El vostre amor, Senyor, s’eleva fins al cel,

la vostra fidelitat arriba fins als núvols.

La vostra justícia és com les muntanyes més altes,

les vostres decisions són com l’oceà infinit.

 

Vós, Senyor, salveu homes i bèsties.

Que n’és, de preciós, Déu meu, el vostre amor!

Sota les ales empareu els homes,

els sacieu del bo i millor de casa vostra,

els feu beure al torrent del paradís;

perquè en vós hi ha la font de la vida,

i veiem la llum en la vostra llum.

 

Estimeu tothora els qui us coneixen,

sou generós amb els rectes de cor.

Que no se m’acosti el peu de l’orgullós,

que no em faci fugir la mà del malvat.

 

Mireu-los per terra, els qui van amb males arts;

al primer cop, no s’han pogut aguantar.