És el salm del bellíssim verset: «Que el vostre amor, no ens deixi mai, aquesta és l’esperança que posem en vós». Les primeres estrofes són una invitació a lloar el Senyor amb gran alegria. L’alegria sempre acompanya la lloança. Ningú pot lloar el Senyor amb tristesa al cor. La mateixa lloança és la font de l’alegria. El Salm contempla el destí gloriós dels justos, dels rectes de cor, que s’alegren de la santedat de Déu. Són els homes de l’alegria. La lloança expressa una alegria pura i total. Cal haver-ho experimentat per entendre-ho. Els primers versets del Salm van en un in crescendo ple d’entusiasme: aclameu, fareu bé de lloar-lo, celebreu, acompanyeu amb l’arpa els vostres cants, dediqueu-li un càntic nou, toqueu acompanyant l’aclamació (v. 1-3). Com un devessall d’alegria.
Els justos són els qui han estat justificats per Jesucrist per la seva gràcia i el Salm és, per tant, un cant dels redimits. Dels qui s’han despullat del que és vell. Un home nou, un testament nou, un cant nou. El cant nou no s’adia a homes vells. No el poden cantar sinó els homes nous, renovats per mitjà de la gràcia, que han deixat enrere tot el que és antic. Homes de la Nova Aliança, que és el Regne del Cel. Tot el nostre amor desitja aquest Regne i canta un càntic nou, predica sant Agustí enardidament, quasi amb la mateixa exaltació del salm, al començament de la seva Enarratio del Salm.
Per primera vegada surt en el saltiri l’expressió: «Càntic nou». Un cant nou que brolla d’un amor nou. Poden ser les mateixes paraules, però el càntic és nou perquè l’amor és nou. Aquesta expressió pels cristians té una dimensió escatològica: És a la ciutat santa de la nova Jerusalem que cantarem per sempre el càntic nou de l’Anyell i dels redimits (Cf. Ap 5,9; 14,3). Si és nou és un cant últim, definitiu, portador de la salvació plena. Un càntic que mai envelleix.
La primera paraula del Salm és «Exultate», que malauradament es tradueix per «Aclameu» i perd força. El significat és: «Omplir-se de joia pel Senyor» o de «Exulteu, justos, de joia en el Senyor», ell és «L’alegria del nostre cor». Cal lloar el Senyor amb la lira (kinnor) i l’arpa (nebel) i sostenir bé el cant amb la trompeta. No és fàcil trobar un equivalent en català. És el so de trompeta dels dies de l’èxode, quan el campament d’Israel es posava en marxa i, també, quan Israel es llançava a la batalla.
També la versió catalana suprimeix inexplicablement la bella expressió: «In psalterio decem cordarum» del verset 2 (de deu cordes, com deu són les paraules del Senyor que el creient ha de complir per lloar justament el Senyor).
També és un cant a la Paraula creadora de Déu i a l’Esperit de Déu. En el Salm hi ha tota la Trinitat: la Paraula del Senyor ha fet el cel, amb l’Alè de la boca ha creat l’estelada. El Logos etern de Déu que ha creat món: Jn 1,1. En el Salm hi ha una significació trinitària amagada que el Nou Testament revelarà plenament. Sant Tomàs escriu que quan la processió ad intra de la Santa Trinitat és perfectíssima, només s’hi pot afegir la processió ad extra, que és la creació. Aquests són els propòsits dels seu cor, són els propòsits pels quals Ell (el Pare) ha creat totes les coses (pel Fill) i les vol santificar (en l’Esperit Sant). Amb l’Esperit que el Senyor mateix va donar des de la creu. En aquest sentit el Salm ha estat comentat per molts Pares i ha estat per ells una delícia perquè hi preveien el Misteri de la Única i Indivisible Trinitat.
L’amor que Déu ens té és la font de la nostra esperança:
«La humilitat dels qui serveixen Déu manifesta que esperen en la seva misericòrdia. Certament, aquell que no espera en les seves empreses, ni espera ser justificat per les seves obres, té com a única esperança de salvació la misericòrdia de Déu» (Sant Basili, Homilia sobre el Salm 32,10)
L’amor de Déu ha estat manifestat en l’ordre de la creació i de la redempció (també en tots els misteris de la vida de Crist, de goig, de llum, de dolor, de glòria). Fa tendresa recitar: La terra és plena del vostre amor (misericordia Domini plena est terra), ben cert, perquè no hi ha res ni ningú que no sigui estimat per Déu. El verset 1 porta l’afirmació (també mal traduïda en català): rectos decet collaudatio. Això és, just i necessari, que els justificats lloïn coralment o unànimement el Senyor. Així el Salm entra a formar part dels «himnes i càntics de l’Esperit» de la comunitat de la nova aliança. Sant Basili escriu:
«Habitualment es diu nou a allò que és insòlit o allò que acaba de néixer. Tanmateix si penses en l’encarnació del Senyor, admirable i superior a allò imaginable, cantes necessàriament un càntic nou i insòlit. I si repasses amb el cor la regeneració i la renovació de tota la humanitat, envellida pel pecat també llavors cantes un càntic nou i insòlit (…) Canteu al Senyor un càntic nou pels creients significa: Honoreu a Déu, no segons el costum antic de la lletra, sinó segons la novetat de l’Esperit. Certament qui no valora la Llei externament, sinó que reconeixes el “seu Esperit” canta un càntic nou» (ib.).
Cal remarcar que es canta a l’introit del II Diumenge de Pasqua (Ordo vetus). Sí, la terra, després de la resurrecció de Jesús, la terra ha quedat plena de la seva misericòrdia: «Senyor, la terra és plena del vostre amor». Aquest amor és l’Esperit Sant pel qual el món entra en el món diví.
Per Pentecosta la humanitat entra dins la glòria de Déu. L’amor de Déu és universal en el temps i en l’espai ja que «l’Esperit de Déu omple tota la terra. Això dona al Salm un sentit entranyablement pasqual, commovedor i dolcíssim de recitar. No endebades el Graduale Romanum feia servir el Salm amb freqüència en el temps pasqual. També és el Salm propi d’una solemnitat que, encara que no formi part de la gran tradició litúrgica, té un sentit significat bíblic i teològic, la del solemnitat de la Santíssima Trinitat. Són els seus ulls «els qui vetllen en l’amor que els té». De qui són aquests ulls? Els de la santíssima humanitat de Crist: Los ojos deseados que tengo en mis entrañas dibujados. Veritablement és vox ecclesiae ad Patrem.
El Salm era cantat a les Vigílies dels dilluns com a primer salm en l’antiquíssima salmòdia benedictina (s. VI) fins als nostres dies. El Salm té un ús molt abundant en la litúrgia de la sinagoga, amb costums que ja consten en el segle I. És un salm acròstic, de vint i dues estrofes, com vint i dues són les lletres de l’alfabet hebreu.
Senyor Déu, és per Crist, primogènit d’entre els morts, que heu creat totes les coses per amor i és també per ell, Cap del cos de l’Església, que vós realitzeu els propòsits del vostre cor: feu del poble escollit testimoni de la santedat entre les nacions, perquè s’uneixi a la lloança de la vostra Trinitat, vós que sou Déu i amic dels homes pels segles dels segles. Amén
Salm 32
Justos, aclameu el Senyor,
fareu bé de lloar-lo, homes rectes.
Celebreu el Senyor amb la lira,
acompanyeu amb l’arpa els vostres cants,
dediqueu-li un càntic nou,
toqueu acompanyant l’aclamació!
Perquè la paraula del Senyor és sincera,
es manté fidel en tot allò que fa;
estima el dret i la justícia,
la terra és plena del seu amor.
La Paraula del Senyor ha fet el cel,
amb l’Alè de la boca ha creat l’estelada;
com dins un odre, recull l’aigua del mar,
reté l’oceà en el seu llit.
Que tota la terra veneri, el Senyor,
que el temin els habitants del món;
a una paraula seva, tot començà,
a una ordre d’ell, tot existí.
El Senyor desfà els plans de les nacions,
tira per terra els propòsits dels pobles;
però els plans del Senyor persisteixen,
manté sempre els propòsits del seu cor.
Feliç, la nació que té el Senyor per Déu,
feliç el poble que ell s’ha escollit per heretat.
El Senyor guaita des del cel
observant un per un tots els homes.
Des del lloc on resideix
es fixa en els qui poblen la terra;
ell, que ha modelat un per un tots els cors,
penetra totes les seves accions.
No és un gran exèrcit el que salva els reis,
ni per ser valent queda il·lès el soldat;
els cavalls no valen gens per a guanyar una victòria,
la seva envestida no salva ningú.
Els ulls del Senyor vetllen pels qui el veneren,
pels qui esperen en l’amor que els té;
ell els allibera de la mort,
i els retorna en temps de fam.
Tenim posada l’esperança en el Senyor,
auxili nostre i escut que ens protegeix.
És l’alegria del nostre cor,
i confiem en la presència del seu nom.
Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai;
aquesta és l’esperança que posem en vós.