Salm 30

In manus tuas, Domine. El Senyor va pregar aquest salm des de la creu. Poc abans de morir, els llavis de Jesús moriente in cruce van dir el verset  6 (Lc 24,46): Pare, confio el meu alè a les vostres mans. Per reverència l’Església el canta a l’ofici de la Passió i Mort del Senyor, després de la lectura del 3r Càntic del Servent. És, doncs, un salm santíssim perquè Jesús el va pronunciar des de la creu. Ens unim a la pregària de Jesús que ens ensenya que posem tota la nostra vida a les mans del Pare. Tota la nostra vida ha de ser donada a Déu, fins i tot els nostres pecats. Tot ha de ser donat a Déu, posat a les seves mans.

Ell és el qui assumeix el pecat del món: l’abandó dels deixebles, la distància dels amics i germans, l’odi de les autoritats i la incomprensió paradoxal del seu poble, objecte del seu amor. Però sobre d’ell el Pare ha posat la lýtrósis (la redempció) per tota la humanitat. Tots els qui creuen que han estat redimits de la mort per la resurrecció seran redimits. No podem oblidar mai que aquest és el salm del Divendres Sant, el gran càntic, que s’escolta després del  Càntic del servent sofrent. L’Església s’uneix al dolor del Fill abandonat per tots. Un dolor d’amor i d’un amor filial. D’aquesta manera s’uneix al Senyor crucificat per nosaltres. Revela la consciència que en la Creu s’ofereix el sacrifici únic que tanca el temps dels sacrificis, amb una oblació eficaç i definitiva. L’únic que s’ofereix per tots i per a tots. En el Salm l’Església escolta la veu humiliada del Servent sofrent, veu que uneix el cel i la terra per sempre i que, repetida per nosaltres, uneix també la terra amb el cel i de manera incedible.

És el Salm reservat pel dia en què la Creu de Crist s’eleva majestuosa sobre nosaltres, abraçant-ho tot. Són les paraules, les darreres, del Qui està a la creu per nosaltres. Quina reverència més gran! En la mort imminent, l’orant sofrent deix la seva vida a les mans de Déu, com un fill confiat al Pare. Li dona tota la seva existència i el seu destí. I sap que aquest és el fi desitjat del seu sofrir mortal. Sap que el Senyor l’acull com un Pare. Un Pare que dona la vida al Fill i aquesta Vida és l’Esperit Sant.

És una pregària que, des de tants segles abans, l’Esperit Sant l’havia dictada per a ser resada per nostre Senyor a la creu. Amb les paraules d’aquest salm, el nostre estimat Jesús lliurava la seva vida al Pare i li retornava l’Esperit.

El Pare recollia l’Esperit del Fill i el donaria a l’Església. Es realitza la inversió trinitària: és la humanitat de Jesús que retorna al Pare l’Esperit que li havia estat donat. És l’amor dels dos, av troquí, que arribava a la màxima intensitat en el moment de la mort del Senyor. Des que el Senyor va dir: In manus tuas, Pater, ja tot està a les mans del Pare, tota la història i la  humanitat. També la petita història de la nostra vida, la nostra vida i la nostra mort. Amb la seva mort, Déu era perfectament glorificat i els homes santificats, realitzant-se així la plenitud del culte diví. També de la redempció.

El verset aviat va ser repetit per Esteve, el primer màrtir (Ac 7,59), després d’ell, tants altres creients amb aquestes paraules confiaren la seva vida i la seva causa a les mans de Déu.

El Salm és la pregària pròpia dels anomenats hasîdîm: són els «pobres de Jhavé», piadosos, fidels a l’Aliança, pacífics, observants de la Llei i que estimen Déu amb tot el cor. El cant dels hasîdîm, esdevé com una mena de melopea oriental on s’hi fan presents sentiments de confiança, de dolor i de joia. Una confiança ferma i certa que ja s’expressa en el v.1: En vós, Senyor m’emparo, que no en tingui un desengany. Després empra les imatges típiques de l’orant d’Israel: Déu és la roca i el penyal, la plaça forta, el castell inexpugnable. Totes aquestes imatges porten a l’«amén» bíblic, a la paraula cimal d’una fe confiada, que troba el vèrtex en les paraules: A les vostres mans, Senyor, encomano el meu esperit, vós Déu fidel m’heu redimit.

El Salm té relació amb les Confessions de Jeremies: el verset 14 cita clarament a Jr 20,10. Fa tendresa de pensar que el Senyor Jesús vivia l’espiritualitat dels hasîdîm, un plural que té d’arrel un altra paraula íntimament relacionada amb el Déu d’Israel: hesed. El Déu d’Israel s’ha manifestat plenament com el Pare de nostre Senyor Jesucrist i el nostre Déu és el Déu fidel, d’amor fidel que no trontolla.

Tota l’Església, doncs, recita el Salm com la veu de Crist al Pare. És ell qui prega en el seu camí de creu (via crucis). El Salm comença amb la derelicció i acaba amb una acció de gràcies. Expressa la fe del Fill de Déu, que inicia el camí de la fe i el porta a plenitud. Una fe expressada en aquestes paraules: Vós sou el meu Déu, com si digués: «No m’heu creat per abandonar-me ni m’heu enviat al món per a res, soc vostre, us pertanyo, Senyor, Déu meu». El Senyor el va resar en les tenebres més denses del cor, sentint la burla dels seus enemics i l’abandó dels seus.

Són impressionants les paraules: Em tenen per una eina que no és bona per res (vas perditum). Vet aquí que el qui fou tractat com el més inútil, ha realitzat la salvació del món. L’apòstol Pau recull també el salm: «Vetlleu, manteniu-vos ferms en la fe, sigueu valents, tingueu coratge» (1Co 16,13). És el Senyor mateix que, des de la creu, anima als qui són seus que posin en el Senyor la seva confiança i siguin valents. I tinguin coratge, un coratge que ve d’aquesta mort santa i gloriosa, vivificant.

L’antiga versió llatina traduïa el v. 17 amb aquestes paraules: Illustra faciem tuam super servum tuum, salvum me fac in misericordia tua. És la mirada del Senyor, del seu rostre, velat de llàgrimes i de sang. Els orants han sentit la mirada de Jesús des de la creu quan diuen aquest verset. El rostre, la santa Faç de Jesús a la creu, tant estimada per la petita Teresa, la seva única pàtria: (ta face est ma seule patrie). «Es que hi pot haver una misericòrdia més gran de Déu que la de donar-nos el seu Fill únic, no perquè visqués amb nosaltres, sinó perquè morís per nosaltres?» predica Agustí (In Ps 30, II, 1:17).

Inclòs en la piadosíssima Ryhtmica oratio de sant Bernat que Buxtehude hi va posar una música que fa vessar llàgrimes. És el Salm responsorial de la celebració de la Passió i Mort del Senyor. Les primeres paraules del Salm són bellíssimes en llatí i s’han fet cèlebres: In te, Domine, speravi nom confundar in aeternum. Constitueixen les darreres paraules de l’himne de l’Església, el Te Deum, amb ressonàncies glorioses en la versió de Brukner. 

Déu de veritat i de bondat, que heu salvat el vostre servent sofrent i fortalesa dels màrtirs: confiem a les vostres mans el temps de la vostra Església i doneu coratge els qui només confien en el vostre amor. Feu-los veure la claror de la vostra mirada i que us beneeixin per les meravelles que heu fet en el vostre Fill, Jesucrist, que viu i regna pels segles dels segles. Amén.