Salm 26

És un salm bellíssim de David. El Senyor és la llum de l’orant. Els enemics són els esperits malignes que tempten el creient per devorar les seves carns (la seva vida). El desig únic, intensíssim, del salmista és contemplar el rostre del Senyor, però no podem contemplar el rostre del Senyor si ell mateix no ens el revela; el desig, suscitat per l’amor, esdevé trobament, i el trobament amb Déu és el goig més ple i pur.

Veure Déu és el desiderium últim, però també el primer del creient. Aquell qui és el meu origen, és també la meva fi i la meva plenitud. Enmig de les proves i de les temptacions, la nostra esperança és en el Senyor: ell és la nostra llum i la nostra salvació, amb ell no temem res. El motiu del rostre de Déu traspassa tota la Bíblia: el rostre de Déu és llum, mirada de gràcia i de predilecció (Sl 88,16). És un tema que arriba sense fissura a 1Jn 1,5: «Déu és llum». És llum increada i llum que enlluerna.

Originalment veure el rostre de Déu significava anar fins al temple i entrar-hi, tot participant de la litúrgia d’Israel (talment un súbdit se sentia mirat i alhora mirava un rei a l’orient). La pregària i el desig ardent que manifesta el Salm entra dins de la mística d’Israel. A la Bíblia no hi ha distinció entre visió corporal i espiritual. El rostre és la mirada de Déu, una mirada que pot ser velada o revelada. El creient se sent, ple d’estremiment mirat per Déu, i aquesta mirada és donadora de vida. És sentir-se mirat per aquell qui ho veu tot. Pel cristià són els ulls de foc de Jesucrist (Ap 1,14) i buscar el rostre de Déu és un combat espiritual, és el trobament gloriós i inefable de dues mirades: la de Déu i la del creient. En aquesta intimitat del cor hi ha el compliment de l’aliança. Al final del Salm la certesa de fe de la visió, s’eixampla amb l’esperança d’assolir-la.

De part vostra el cor em diu: busca la meva presència: aquesta inclinació del cor és un impuls de l’Esperit Sant. L’home piadós d’Israel sap prou que Déu és invisible, però s’obstina en cercar el rostre de llum del seu Déu. San Agustí predica: «Se’ns ha promès la visió de Déu, veritable i summe Déu. Perquè això és bo: Mirar a aquell que ens mira. Qui serveix els déus falsos, els veu fàcilment, però veu els qui té ulls, però no veuen. Però a nosaltres se’ns ha promès la visió del Déu que viu i veu» (Sermó 69:3). Veure el rostre de Déu – aquell que volia contemplar Moisès – és l’aspiració suprema de la mística d’Israel, veure Déu, els ulls en els seus ulls (Is 52,8). Aquest desig el salmista orant el satisfà en el seu temple, en la litúrgia, en la Paraula escoltada i pregada. Però el Déu que ningú ha vist mai (1Tim 6,16 i Jn 4,12) ha esdevingut visible en el rostre de Jesús: «Nosaltres hem vist la seva glòria» (Jn 1,4) canta Joan i posa en boca de Jesús les paraules: Qui m’ha vist a mi ha vist al Pare (14,9). Vet aquí que hi ha un límit de frontera que no es pot passar, el desig queda barrat allí, cal esperar el Verb encarnat.

El Salm es refereix també a la passió del Senyor quan el dia del seu judici es presentaren falsos testimonis per urgir la seva condemna, segons l’evangeli de Mateu 26,59 i de Joan 18,6; en aquest judici dels homes s’anticipa la seva glòria, ja que aquests veuran «venir el Fill de l’Home en la glòria» (Mt 26,64). Se suggereixen les paraules escrites a la carta als Hebreus:

«Tinguem la mirada fixa en Jesús, el qui ens ha de guiar pel camí de la fe i el qui la porta a la plenitud. Ell, per arribar a la felicitat que li era proposada, va suportar el suplici de la creu, sense fer cas de la vergonya que havia de passar, i està assegut a la dreta del tron de Déu» (12,2).

Els darrers versets evoquen les paraules de l’Apòstol:

«Així, doncs, ens sentim sempre plens de confiança; sabem que, mentre vivim en el cos, vivim com emigrats lluny del Senyor, ja que fem camí per la fe, sense veure-hi. Ens sentim, doncs, plens de confiança, i preferim emigrar del cos i anar a viure amb el Senyor. Per això, tant si vivim en el cos com si n’emigrem, només ens delim per ser-li plaents. Perquè tots nosaltres hem de comparèixer davant el tribunal del Crist, on cadascú ha de rebre el que li correspongui segons el bé o el mal que haurà obrat en aquesta vida» (2Co 15).

Vet aquí que el cristià ha de seguir el camí reial, sense desviar-se ni a dreta ni a esquerra, vers la terra promesa, per tal de veure el Senyor en la terra dels vivents. La humanitat del Senyor ja ha contemplat per la seva resurrecció el rostre del Pare en la terra dels vivents.

El Salm l’Església l’adreça a Crist, a la seva llum i la seva salvació (Jn 1,9; 8,12). És un salm estimat per les ànimes santes que només demanen una cosa, una sola cosa, unum petii, al Senyor: poder viure a casa seva i contemplar el seu rostre. En el pelegrinatge el cristià té enemics que el persegueixen i que el poden fer desviar del camí, un camí que també pot perdre. També expressa una gran confiança: Si mai m’abandonessin pare i mare, el Senyor em recolliria: el Senyor és el que no abandona mai, el qui sempre acull. La imatge és delicadíssima i preciosa. Ho pot perdre tot, menys l’amor del seu Déu, en qui ha posat tota la confiança.

Per aquesta raó el salmista demana al Senyor que el protegeixi i li ensenyi el camí que el portarà a la roca inaccessible, que és Crist mateix, i gaudir de l’amor que li té el Senyor i dels seus béns, immortals, immutables, incomparables a la terra dels qui viuen (in terra viventium), no pas a la terra dels qui moren. De fet, la humanitat de Crist ja contempla en la terra dels vivents el rostre del Pare. Les paraules del Salm són nostres perquè expressen les nostres misèries, però el desig que les inspiren és del Senyor. És un do de l’Esperit Sant. El Salm per tots aquests motius és emprat en la litúrgia del Dissabte Sant, també de les exèquies, i té clares referències a la Pentecosta perquè la llum i la salvació són do de l’Esperit Sant, la seva manifestació, des del Nou Testament.

Senyor, vós sou la força dels qui esperen en vós, i no heu volgut que el vostre Fill fos abandonat a la violència dels seus adversaris,  manifesteu als vostres servents la claror de la vostra mirada i concediu a tots els qui us cerquen, entre proves i sofriments, cantar la vostra lloança per sempre a la terra dels qui viuen. Per Crist, Senyor nostre.