Salm 22

En aquest salm s’hi amaguen profèticament els sagraments de la Iniciació Cristiana, el Baptisme, la Confirmació i l’Eucaristia. En la praxi litúrgica era cantat en la santa nit de Pasqua, quan els neòfits sortien de la piscina baptismal, duts després al lloc de la crismació, per anar posteriorment en processó, a la taula de l’Eucaristia. Vet aquí que el Senyor és l’amfitrió, el qui convida al banquet, l’Eucaristia, qui ungeix amb el perfum, l’Esperit Sant, donant-nos també la copa d’una aliança nova, en la seva Sang. Fou objecte de les catequesis mistagògiques per les quals s’explicaven als neòfits els sagraments que havien rebut.

És coneguda en la teologia bíblica la comparança de Jahvé com Pastor del seu poble. L’expressió palesa els costums del desert amb la seva exquisida hospitalitat. El peregrí era guiat pels camins que ell no coneix i acollit com a hoste a la tenda, és ungit amb perfums, se li para taula i se sent  protegit dels enemics que l’assetjaven en el camí. Potser el vianant era un peregrí vers el temple, a la casa del Senyor, on vol entrar i viure per sempre.

El més gran per nosaltres és l’expressió: «El Senyor és el meu Pastor» que ve canviada – de manera inaudita – per l’auto definició de Jesús: «Jo soc el bon Pastor». Sí, el Senyor és pel salmista, el seu Pastor i amb ell no li manca res! Vol dir, per tant, que en el Senyor ho té tot. I tot és tot. Pels cristians el Pastor és nostre Senyor Jesucrist. Cal tenir present tot el capítol 10 de Joan sobre el bon pastor i la paràbola del bon pastor (cf. Lc 15,1 ss). El Senyor és el Pastor bonus (kalós) que ens cerca i ens porta, talment ovelles perdudes, a les seves espatlles. Pastor bell que ens fascina pel seu amor i el seu lliurament. El que pastura el seu ramat en ple migdia, quan el Senyor fou crucificat.

El Senyor ve a cercar-nos amorosament i ens defensa, a nosaltres que som desvalguts. Ens porta a l’aigua del Baptisme, ens ungeix amb l’oli de l’alegria en la Confirmació i ens para la taula davant dels enemics. La taula és l’Eucaristia i els enemics són el Maligne, el mal, la mort i la por a la mort. Ens porta allà on el Pastor fa descansar el ramat, al migdia, a l’ombra de la creu: «Digues-me, amor de la meva ànima, on pastures el ramat, on el fas reposar quan és migdia, perquè no vagi perduda darrere els ramats dels teus companys» (Ct 1,7).

El vers 4 és magnífic: ni quan passo per vall tenebrosos no tinc por de res, perquè us tinc vora meu (quoniam tu mecum es). El Senyor camina amb ell, l’acompanya. Està en ell. La darrera vall tenebrosa és la mort (in medio umbrae mortis). Per això té sentit cantar-lo en les exèquies.

En el Regne que ha de venir, la Copa, la Taula i la Unció, es manifesten gloriosament ja en aquest món pel Senyor que ens donà la seva Sang preciosa, el seu Cos i la donació de l’Esperit Sant. In ecclesia, des de Pentecosta, aquests dons que pertanyen al Regne sempre són anticipats. Vers allí ens encaminem, allà, a la casa del Senyor és on volem viure, pel camí ens acompanya l’amor fidel del Senyor.

En les paraules: Calix meus quam praeclarus est cal evocar la celebració dels Sants Misteris, quan en la consagració del vi, el Cànon Romà es diu: Accipiens et hunc praeclaum calicem. Ell l’agafa. I ella, l’Església, se’l beu. El calze està ple de l’amor del seu Senyor, del qual l’Església neix i viu. Una antiquíssima antífona l’acompanya: Calicem Domini biberunt et amici Dei facti sunt. La vida de l’Església i la dels tots els seus fills es nodreix d’aquest calze. És el calze de la Sang Preciosa, gloriós i preclar, el Calze de la salvació eterna.

El salm és preciós i més que preciós perquè canta el Banquet que des de temps antics el Senyor ha preparat per nosaltres. Iniciat en el Sopar de la Pasqua en la nit de l’èxode, en els banquets de l’aliança en les assemblees d’Israel i en el temple, prefigurat en la multiplicació dels pans i instituït en el Sant Sopar, és ara el banquet eucarístic, la Cena de l’Anyell, car no hi res més esplèndid que la Copa que el Senyor omple amb la seva sang en l’Eucaristia i ens la dona perquè nosaltres bevem a la font mateixa del Senyor ressuscitat com prolepsi del banquet celestial. Aquest és el Banquet de l’esposa, banquet de núpcies, unes núpcies eternes. Un banquet que ha inaugurat amb la seva Pasqua; vi novell d’una Pasqua novella. És aquell mateix banquet que la Saviesa de Déu ha preparat (cf. Pr 9). És d’aquesta copa de la qual el Senyor parlava: «Us asseguro que ja no beuré més del fruit de la vinya fins al dia que begui vi nou en el Regne de Déu» (Mc 14,25). En l’Eucaristia ja participem d’aquesta Copa.

Senyor Jesús, Pastor de l’Església, a la qual no li manca res, perquè vós  la renoveu constantment amb les aigües del baptisme, la ungiu amb l’Esperit Sant i li prepareu la taula de l’Eucaristia, i, després, la porteu, protegint-la i guiant enmig de la vall fosca del món, fins a la casa del Pare, on us lloarà per sempre pels segles dels segles. Amén.