Salm 21

El Senyor el va resar des de la creu. Això el converteix en el salm més sant del saltiri. A l’hora que s’oferia el sacrifici de la tarda, el veritable Anyell de la Pasqua era immolat. El Senyor experimentava el pecat de tots i l’abandó del Pare. Apareix castigat per les nostres culpes. Un càstig que no és per a ell, sinó per a nosaltres. El salm 21 té una relació molt íntima amb el Càntic del Servent de Jahvé. De fet, és la pregària d’aquest Servent. Els evangelistes cita el incipit del salm, cal entendre que tot el salm va ser pregat pel Senyor. Quan ens disposem a pregar el salm hem de prendre consciència viva de què el Senyor va pregar aquest salm per tots nosaltres. Un antic títol del salm és aquest: De Christi Passione et populi sui salute.

Cal resar-lo amb un intensíssim amor a Crist, que per nosaltres ha donat la vida (Mt 27,46 = Mc 15,35). Tot el salm sona com una altra narració evangèlica de la Passió de Jesús. En el verset: “Tinc eixut com terrissa el paladar”, cal sentir el: «Tinc set» de Jesús a la creu (Jn 19). És així que el verset «es juguen als daus a la meva roba» és citat en els relats de la passió (Mt 27,35). Sempre serà un miracle que el salmista hagi pogut anunciar al peu de la lletra la passió d’Aquell que es presentaria segles més tard. Només s’explica perquè Déu Pare tenia a la mà alhora el segell i la figura original, una figura que es manifestaria en l’Anyell, que per nosaltres va patir. El salm ens fa comprendre que la frontera del mal està elevada en la creu del Senyor. D’allí el mal no passa. Per això, a la fi, l’orant dona gràcies al Senyor enmig d’una comunitat de germans que estimen i lloen Déu, l’Església futura. Són molt importants els darrers versets (23.32) del salm en el qual l’Orant proclama, com de sobte, la seva acció de gràcies exultant i en el darrer verset es diu: Anunciaran els seus favors els qui naixeran després, i els diran el Senyor ha fet tot això. De la Creu del Senyor en naixerà un poble nou i, per tant, els seus sofriments són de part. Són els dolors d’infantament del Messies (heblê-ha- Mashîaj), el Senyor acompleix  – està fent – una creació nova. El Senyor des de la Creu està contemplant el poble nou, un poble de la lloança i l’assemblea del nou Israel. Aquest serà universal (es convertiran al Senyor tots els països de la terra v. 28). D’aquesta comunitat ell serà el Primogènit (Anunciaré als meus germans v.23a), Tinguem present els grans textos: Mt 28,10;  Jn 20,17; Rm 8,29.

En definitiva, el Senyor des de la Creu, convoca l’assemblea santa (universal), que forma part del poble de la lloança (v. 23 i v.4). La Creu uneix el cel i la terra (no la terra en sí mateixa); aquest és el poble verament estimat pel Senyor, engendrat en el dolor. Adorem en aquest salm la divina voluntat de la Trinitat que ha volgut que la redempció del món s’acomplís per la Creu de Nostre Senyor Jesucrist. En aquest sentit és remarcable el darrer verset: El Senyor ha fet tot això, que el mateix Senyor pronuncia amb l’expressió que trobem en el relat de la passió segons sant Joan: Teléstai (Tot s’ha acomplert pel Senyor). Només canvia el verb epoiêsen per teléstai. Tot ha estat una obra de Déu Trinitat. És el Consumatum est pronunciat pel Senyor abans que inclinés el cap, lliurant el seu esperit, la seva existència, a les profunditats del seu Pare.

També la carta als Hebreus posa el salm en boca de Jesús: «Tant el qui santifica, com els qui són santificats tenen un mateix origen; per aquesta raó ell no s’avergonyeix d’anomenar-los germans, i diu: Anunciaré el vostre nom els meus germans, us lloaré enmig del poble reunit (He 2,11-12). Com no pensar amb les paraules de Crist a santa Maria Magdalena: Deixa’m, que encara no he pujat al Pare. Vés a trobar els meus germans  i digues-los: “Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare, al meu Déu, que és el vostre Déu”,ell que és el Primogènit des del començament.

Al servent exaltat li pertany el poble. No som nosaltres qui tenim el Crist, sinó el Crist que ens té a nosaltres. Som possessió seva. A Ell que li ha estat donat tot l’univers.  Les multituds i les generacions li pertanyen a ell. I enmig de l’Església, el gran aplec, els humils se saciaran del banquet del Regne.

El salm està al límit de l’abandó, també al límit de la confiança. Està al límit d’allò més baix, també d’allò més alt. Al límit de la súplica, també de l’acció de gràcies. Està al límit de la derrota, també de la victòria. Totes les convergències impossibles només s’aclareixen en el Misteri de la Pasqua del Senyor.

Entre els dos límits hi ha la gran lamentació del Just Sofrent, el seu abandó, que mai s’ha d’entendre com si fos “el moment ateu” de Jesús. La força està en el Déu meu, és el Déu fidel de l’aliança que mai abandona, ni tant sols al fill pecador, Recordem els textos emblemàtics d’Osees (11,1-3;8-10), També Rm 11, 28-29. És el Déu que té el tron al santuari, esperança d’Israel (v.4). El Déu dels pares (5) El Déu de Jesús és el Pare de tota bondat i, per tant, el verset 2 cal interpretar-lo com la gran professió de fe de Jesús, des de la seva més íntima consciència de Fill de Déu, com si digués: “Encara que em senti abandonat per vós, vós continueu essent el meu Déu”.

Experimenta els retrets tant dolorosos dels injustos, molts contra un o tots contra ú, que li retreuen una i altra vegada, fins a tres al peu de la Creu, el crit de la llei tant poc cristiana: S’ha adreçat al Senyor, que l’alliberi, doncs: que el salvi si tant se l’estima (v.9). Se sent rodejat de gossos rabiosos (v.17) que volen la seva mort. Els malvats l’han crucificat tot ell, des de les mans als peus (v. 18a; Za 12,10; Lc 24,39). I talment un personatge reial (un rei burlat en el patíbul, que és el seu tron) és despullat de les seves vestidures (la nuditat era la gran vergonya a orient) i repartits entre els qui l’havien crucificat (v.19). Ell se sent un cuc, no pas un home (v. 7), befa de la gent i menyspreat del poble. Objecte de burla i de befa. Una befa feta amb paraules i gestos: Amb els llavis i amb el cap prenen aires de mofa (v.8).

Pròpiament amb el verset 19 acaba la lamentació. Llavors comença la invocació (epiclèsi). La invocació de la Presència (v. 20), que el Senyor vingui, que no tardi, que no participi mut en la tragèdia. És l’extrema pregària del Senyor, el qual és la seva força. Fa tendresa, quasi fa plorar, que el salm posi en llavis del Senyor l’expressió: la meva pobra vida (v.22).

A l’altre límit hi ha la joia i la lloança: ¿Què ha passat? En el verset 23 l’Orant dins del seu cor ha rebut la divina inspiració, (com ara en el Salm19:7:  Ara sé.) Ha rebut l’ Oracle del Senyor, una paraula nova, per la qual el Pare dóna resposta al crit: Déu meu per què o per a què m’heu abandonat?

Ell es veu des de la creu, des dels seus sofriments,  la missió futura que acomplia i, joiós i en acció de gràcies, contempla ja els fruits de la seva oblació: el poble reunit de nou, la nova Eva que neix del costat de Crist, nou Adam, que es reuneix per anunciar el Nom diví i santificar-lo. En ell s’inspirarà el meu himne el dia del gran aplec (v. 26). La vida li serà donada per ell i pels germans (v.30). La mort serà vençuda: Fins les cendres de les tombes l’adoraran (v. 30) i així manifestarà la seva reialesa (v. 29). 

Sant Agustí predica el salm el Divendres Sant amb una predicació ungida d’amor envers el Senyor: el qui fou objecte de befa, «entronitzat a la creu», ara és adorat «entronitzat en el cel» (In Ps 21:1). De fet, el salm 21 és un exemple de prophetia perquè el sofriment i l’abandó del salmista és més profund que el seu propi, és un sofriment i un abandó que profetitzaven els del Senyor. No era per ell només per qui deia el salm, sinó per un altre, per Jesús.

Per al Mestre de Cor, a la tornada de Aièlet haixàhar, que es pot traduir per «tornada de la cérvola de l’alba», segons resa el misteriós epígraf. La tradició de les Esglésies sempre ha recitat el salm els divendres, i sobretot el divendres de la Mort del Senyor. S’empra particularment el Diumenge de Passió o dels Rams. El leccionari armeni testimonia el seu ús a Jerusalem, a l’hora Nona, en els temps de la peregrina Egèria. Quan el resem cal resar-lo amb una gran reverència: és la pregària del Senyor a la creu, la darrera. Pregada per tots nosaltres. Sublim! (Cal recordar que sant Tomàs d’Aquino té un magnífic comentari del salm 21).