Un salm de David que entusiasmat canta la victòria dels seus enemics i com Déu l’ha alliberat. S’aplica a Jesús, en la seva victòria pasqual. Són les pregàries de la seva passió, també de la passió del seu Cos, que és l’Església. Agustí en el seu comentari afirma solemnement que en el salm: Totus Christus hic loquitur, id est Christus et Ecclesiae, ja que és el Cap i el Cos que ha de dir al Pare: Us estimo, Senyor, vós m’enfortiu. Que n’és de gran començar la pregària amb aquest «Us estimo». Sí, aquesta és la primera convicció de l’orant. És la convicció primera del cristià, el primer sentiment del cor quan es disposa per a la pregària: «Us estimo, Senyor». Us estimo i us vull estimar, amb la meva vida, amb la meva història, en els meus combats. Aquesta és la veritat inalterable de la meva vida: per res del món vull deixar d’estimar el Senyor, el meu Déu.
Els torrents de Belial són les forces terrorífiques del maligne i de la mort que Pau contraposa a Crist Jesús: «Quina entesa pot haver-hi entre Crist i Belial?» (2Co 6,15a). El creient manté «la llàntia encesa» per traspassar la nit de la vida, fins a l’aurora d’un dia clar, en el qual ja no caldrà més la llum de la fe. L’home camina molt sovint pels camins obscurs de la vida, però les tenebres es desfan tot de cop per la llum de la Paraula de Déu. Aquesta llàntia és il·luminada pel mateix Senyor, la llum no ve de nosaltres per raó dels nostres pecats. La llum és sempre un do del Senyor (llum de la fe, llum de la gràcia, llum de la glòria). És amb aquesta claror i aquesta confiança que el just assalta la murallaque els pecats han aixecat entre aquest món i la Jerusalem celestial. Mantenir la llàntia de la fe encesa mentre és de nit és molt cristià. Una llàntia que només s’alimenta de la pregària i del sant record del Nom de Déu en tot el que vivim i fem.
Que n’és d’encantadora l’expressió: Em feu sortir a camp obert (v. 20). Són els espais immensos de la fe. És, doncs, el salm del Senyor en el seu combat contra el mal, combat que el Senyor Jesús va lliurar per nosaltres. És un combat a mort, a creu, també a resurrecció. El Senyor en la seva resurrecció l’alliberà: perquè l’estimava.Fou llavors, el dia de la resurrecció, que el Paremostrà l’amor que té al seu Ungit. El salm és una pregària de Jesús tot sencer, tant del Cap com del Cos, que és l’Església.
Expressa la pregària de l’Església contra els enemics interiors i exteriors. El creient és el qui lluita contra el mal amb la força del Senyor, que l’arma de valentia, el fa veloç per la caritat, com el cérvol, i manté el seu cor invencible «dalt dels cims». Allà on hi ha el teu tresor, hi haurà també el teu cor, diu el Senyor. El combat que el cristià fa contra el mal no el fa sol, no és el seu combat, és el combat de Crist en ell. Ell és el combatent, el salm amb les seves imatges ho proclama. Hi ha fletxes que venen del cel: els dispersava tirant les seves fletxes.
El llenguatge del salm és expressiu, apocalíptic, ple de les imatges de la teofonia de l’Èxode i del Sinaí. És un llenguatge que hem de vocalitzar de grat per la bellesa i la força de les imatges. Especialment els versets 8-18: que esdevenen com una mena de Te Deum reial. La glòria de Déu es manifestà en l’huracà i en el foc que es revela en el pas del mar Roig i que significa, al mateix temps, el domini de la mort (del sheol) on el rei està a punt de sucumbir, però el Senyor l’allibera, com alliberà en altre temps el seu poble. Després de la teofania es manifesta la condescendència de Déu (v. 28) i el seu amor redemptor (v.51). Aquest és el marc del salm. El salm mostra una dinàmica bíblica, detectada en l’anàlisi teològica de les teofanies: la manifestació terrorífica de la glòria de Déu (v. 8-16) amb aquestes imatges evocadores de l’èxode: llavors aparagué el fons del mar i les altres: la terra que tremola, el foc devorador, la tempesta, els llamps talment fletxes (etc.) i que manifesten la indignació de Déu (v.8) precedeixen la pau que ve després i esdevenen en relació al servent sofrent com una mena de rapte: Des de dalt allargà la mà i m’agafà i em tragué fora de l’aiguat (17). Així salva els seus servents del regne de la mort, abans que aquesta engoleixi per sempre. En el moment últim, quan ja tot sembla insalvable, apareix la mà de Déu, un Déu que sempre dona la mà als qui l’estimen i confien en Ell (cal pensar en la mà del Senyor estesa a Pere en el mar de Galilea per salvar-lo). Després hi ha la pau, la llibertat, l’acció de gràcies i un esclat d’alegria i de lloança.
Per la salvació universal de Crist tots els pobles estan cridats a la fe i la carta als Romans el cita a 15,9: «Per això, us lloaré entre les nacions, cantaré al vostre nom, Senyor». Per a una lectura cristològica del salm cal descobrir que la pregària del rei es refereix a la reialesa de Jesucrist: «El qui sortirà vencedor li donaré potestat sobre les nacions» (Ap 2,26). Tot i així, la interpretació definitiva del salm és el darrer verset:
«Ha donat grans victòries al seu Rei,
ha mostrat l’amor que té al seu Ungit,
a David i al seu llinatge per sempre»
Els antics breviaris posaven sempre en majúscula les paraules: «Rei» i «Ungit» en clara referència a Crist. Tot en Israel es concentra fins arribar a Crist. La Vulgata porta l’antiga versió: Magnificans salutes Regis sui et faciens misercordiam Christo sui, David et seminie iusus que in saeculum.
Senyor, amb la resurrecció del vostre Fill, heu mostrat l’amor que li teníeu, concediu-nos de mantenir sempre encesa la llàntia de la fe, de l’esperança i de la caritat en el nostre cor, perquè puguem traspassar la nit de la vida i siguem fidels en el combat espiritual contra els enemics, que ens volen separar de vós, per tal de participar en la victòria d’Aquell que viu i regna pels segles dels segles. Amén.
Salm 17
Us estimo, Senyor! Vós m’enfortiu,
roca i muralla que em deslliura,
Déu meu, penyal on m’emparo,
escut i força que em salva.
Rodejat d’adversaris delirants, clamo al Senyor,
crido auxili enmig dels enemics.
Les onades de la mort m’envoltaven,
sentia l’esglai dels torrents de Belial,
m’estrenyia amb el seu llaç el regne dels morts,
davant mateix tenia els seus paranys.
En veure’m en perill, clamo al Senyor ,
crido socors al meu Déu,
i des del seu palau escolta el meu clam,
el meu crit li arriba al cor.
Llavors la terra se somogué i tremolà,
cruixiren els fonaments de les muntanyes,
els sacsejà la seva indignació.
Del seu respir s’alçaren glops de fum,
li sortia de la boca un foc devorador,
tot ell llançava brases.
Esberlà la volta del cel i baixà,
tenia sota els peus una negra nuvolada
i, endut sobre les ales de l’huracà,
volava, prenent per carrossa un querubí.
Es cobrí de foscor tot al voltant,
el seu pavelló era l’aigua tenebrosa,
els núvols, davant del seu esclat,
es tornaren calamarsa, brases i foc.
El Senyor, del cel estant, féu esclatar la tronada,
l’Altíssim féu retrunyir la seva veu,
i els dispersava tirant les seves fletxes,
els desconcertava fulminant els seus llamps;
llavors aparegué el fons de la mar,
els fonaments de la terra quedaren descoberts,
en sentir el crit del vostre reny
i el bufec terrible del vostre respir.
Allargà la mà des de dalt i m’agafà,
em tragué fora de l’aiguat,
m’alliberà d’enemics poderosos,
d’adversaris, més forts que no pas jo.
Un mal dia es precipitaren contra mi,
però el Senyor va venir a sostenir-me,
em va fer sortir a camp obert,
m’alliberà, perquè m’estimava.
El Senyor em premia la innocència,
i haver guardat les mans pures,
seguint els camins del Senyor;
no sóc culpable d’allunyar-me del meu Déu,
sempre tinc presents els seus preceptes,
mai no em desvio dels seus decrets.
Em porto amb ell honradament
i em guardo de tota culpa.
Així el Senyor em premia la innocència
i haver guardat les mans pures als seus ulls.
Amb el fidel vós sou fidel;
sou honrat amb l’home honrat
i sou sincer amb el sincer,
però amb l’astut sou sagaç.
Vós defenseu el poble humiliat
i feu abaixar els ulls dels superbs.
Vós, Senyor,em manteniu la llàntia encesa,
Déu meu, claror en les meves nits.
Fiant-me en vós escometo els enemics,
fiant-me del meu Déu, assalto la muralla.
L’ajut de Déu no falla mai,
les promeses del Senyor són de bona llei;
és escut de tothom qui s’hi empara.
¿Qui és Déu, fora del Senyor?
¿Quina roca hi ha, fora del nostre Déu?
És ell qui m’ha armat de valentia;
em fa recórrer un camí sense entrebancs,
amb peus lleugers com els dels cérvols,
i em manté invencible dalt dels cims;
m’ensinistra les mans al combat,
i els braços a tensar la ballesta.
Em doneu el vostre escut, defensa segura,
em sosté la vostra mà,
no escatimeu els vostres favors.
Em conduïu els passos per camins amples,
i no em flaquegen els peus;
persegueixo els enemics fins que els tinc a les mans,
i no torno sense haver-los abatut;
els venço i no poden refer-se
cauen sota els meus peus.
M’armeu de valentia per al combat
doblegueu sota meu els qui resistien,
feu que fugin davant meu els enemics
rebutgeu els meus adversaris.
Criden auxili i no hi acut ningú,
clamen al Senyor, i no els respon;
els desfaig com la pols al bat del vent,
els trepitjo com el fang dels carrers.
M’allibereu dels avalots del poble
i em feu sobirà d’altres nacions.
És vassall meu un poble que no coneixia,
busquen el meu favor els estrangers,
els mano, i em creuen a l’instant;
surten tremolant dels seus reductes.
Beneït sigui el Déu vivent, el meu penyal!
Beneeixo el Déu que em salva,
el Déu que m’ensenya a fer justícia
i sotmet els pobles al meu govern.
Vós m’allibereu dels enemics,
de l’abast dels qui s’alcen contra mi;
vós m’allibereu dels homes violents.
Per això, us lloaré entre les nacions,
cantaré al vostre nom, Senyor:
«Ha donat grans victòries al seu Rei,
ha mostrat l’amor que té al seu Ungit,
a David i al seu llinatge per sempre».