Salm 15

Salm estimadíssim pels cristians. Es canta el Dissabte Sant per contemplar la sepultura de Crist i la seva vivificant resurrecció. Tinguem present que la dormició és una figura de la mort (com en el salm 3). En aquest sentit és mencionat per la predicació apostòlica en els primeríssims temps de l’Església. El salm el predica sant Pere i també sant Pau entrant, així, en el kèrigma de la predicació apostòlica. Això fa que estimem aquest salm com cap altra. Quina reverència considerar que els apòstols els primers dies de l’Església predicaven amb aquest salm la mort i la resurrecció del Senyor. La Pasqua del Senyor els feia interpretar l’Escriptura com mai ho havien fet. Els esdeveniments pasquals són la veritas del salm, la seva última i plena interpretació. Així està consignat en el llibre dels Fets, quan sant Pere, el dia de la Pentecosta, predicà:

«Germans, permeteu que us parli clarament. El patriarca David va morir i va ser enterrat, i encara avui podem veure el seu sepulcre. Però ell, que era profeta i coneixia el jurament que Déu li havia fet de posar en el seu tron un dels seus descendents, va veure per endavant la resurrecció de Crist i en va parlar quan deia que no havia estat abandonat enmig dels morts i que el seu cos no s’havia corromput (Ac 2, 29-31).

Sant Pau també predica el salm:

«Per això també en un altre lloc diu: No deixaràs que el teu Sant es corrompi. Doncs bé, David, després d’haver complert en el seu temps el designi de Déu, va morir, es reuní amb els seus pares, i el seu cos es va corrompre, però aquell que Déu va ressuscitar no s’ha corromput» (Ac 13, 37-37). 

Quina tendresa que provoca evocar que els apòstols Pere i Pau feien servir el salm per anunciar la resurrecció de Jesús! Ell coneixien el salm i en fan la primera interpretació teològica, en fan una profecia de Crist i de la seva gloriosa resurrecció.

Pròpiament comença per primera vegada en el llibre dels Salms la dimensió mística d’Israel, que es manifestarà en altres salms. Una mística que es dona en els cercles levítics en què es prenia seriosament que estaven cedits a Déu (en el temps del post-exili), de manera que  Déu és per l’orant: «La part que m’ha tocat, el meu calze, la meva herència, la meva sort» i revelava així l’aspecte més espiritual dels levites i sacerdots que habitaven al temple.

Són fragments de salms, molt delicats, que trobem en alguns d’aquests i que sorprenen ja que són com èxtasi de la vida en el mateix Déu. Formen part de la mística d’Israel. El pobre viu en l’àmbit de la justícia divina (sedek) i esdevé just. Déu ho és tot per ell i en Déu i en el seu temple troba el refugi. Només Déu el fa feliç, en ell ho té tot. Revela ja una fe molt interioritzada del Déu de l’aliança, una inhabitació de Déu dins del cor del salmista. El temple era el lloc de la presència, però de fet, per aquests orants estar al temple era signe d’una presència interior de Déu. Molt a dins d’ells. Allí participaven del Banquet de aliança, on troben les delícies per sempre. Només a la presència del Senyor troben la «joia a desdir» i la festa íntima del cor. També la pau i el repòs segur del qui està a la dreta i el Qui està a la dreta del Pare és el Crist. El qui està sempre al nostre costat per defensar-nos, com si ens cobrís en el combat. 

L’Esperit Sant fa descobrir que el salm és la pregària de Jesús, en boca del rei David, només ell el pot resar en plenitud. Sant Jeroni escriu que proclama la resurrecció corporal del Crist: «El Senyor va ressuscitar en el mateix cos en el qual va  morir» (cf. Breviarium in Psalmos 15:10). També és la pregària dels cristians que, units a Crist, tenim l’esperança de la resurrecció.

És un dels salms més bells del saltiri que s’endinsa en la mística d’Israel. És el cant dels levites: a ells els ha tocat l’herència que és el Senyor mateix. Recordem que a la tribu de Leví no els tocà en herència cap territori en la repartició de la terra promesa. La seva «terra», la «seva heretat» (allà on vivien) era el Senyor! Aquesta terra, heretat deliciosa, és més encisadora que totes les altres. Déu és la porció de la seva herència. Sant Agustí gaudeix predicant aquests versets:

El salmista no diu: “Oh Déu, doneu-me una heretat, el que estimo i vull com heretat” (Sermó 334:3).

És propi també de la litúrgia del sagrament de l’Orde. Secularment els qui eren tonsurats sentien cantar les paraules: «Senyor, heretat meva i calze meu, vós m’heu triat la possessió i la part que m’ha tocat és deliciosa». Jesucrist, amb la seva Església, és l’amor únic de la seva vida. Aquest Calze, predica sant Agustí, conté també tot el misteri de l’Església: «El meu calze, jo també entenc com l’Església amb mi, perquè on és el Cap, també hi ha el Cos» (In Ps 15:15). El Crist i la seva Església és la meva heretat, el meu amor, el meu sofriment i la meva joia. I el meu ministeri. Tota la meva vida. Fa goig trobar cada dijous el salm a Completes. Un salm que dona pau.

«La meva immortalitat és indispensable, perquè Déu no voldrà cometre una iniquitat i apagar del tot aquest foc d’amor que ell ha encès en el meu cor. I quina cosa hi ha que no sigui eterna, sinó l’amor? L’amor és superior a l’existència, és el coronament de l’existència. Si he començat a estimar-lo i m’he alegrat del seu amor, és possible que ell extingeixi la meva joia i esdevingui no res? Si hi ha Déu, soc immortal» (I Demoni, F. Dostroevstij).

Senyor, Déu nostre, en els vostres inescrutables designis, vàreu donar al vostre Fill de beure la copa d’una mort amarguíssima, però no vàreu permetre que conegués la corrupció, ans li ensenyàreu el camí de la vida; feu que nosaltres busquem només en vós la nostra heretat i puguem gaudir de l’alegria perpètua a la vostra dreta amb Crist, el vostre Fill, que viu i regna en vós pels segles dels segles. Amén.

Senyor, només vós ens feu feliços en aquest món i en l’altre, guardeu-nos amb el vostre amor i ensenyeu-nos el camí que duu a la vida per gaudir de la joia i de la festa del vostre Regne per Crist Senyor nostre. Amén.