Salm 142

El salm 142, Domine, exaudi orationem meam, és l’últim dels salms penitencials de la tradició litúrgica. El salm, com els precedents, expressa l’oració de Crist unida a la de l’Església. En les paraules: “estenc a vós els braços i us miro, em sento tot jo com una terra esgotada”, els Pares han volgut contemplar Crist mateix crucificat. I l’expressió: “com una terra esgotada”, evoca el “tinc set” del Senyor a la Creu. Cal tenir present per aquesta interpretació cristològica és el segon salm de les Vespres del Dissabte Sant.És apropiat, segons la tradició litúrgica, perquè l’enemic, com a símbol del Mal i del Malvat en la història de la salvació, ha portat el salmista al llindar de la mort,  fins i tot a experimentar-la en si mateix: “L’enemic que em perseguia per matar-me m’ha trepitjat per terra, m’ha confinat a les tenebres igual que els morts de temps immemorial”. La mort és descrita com sepulcre, tenebra i oblit. Les Vespres del Dissabte Sant representen el principi d’una nit que coneixerà l’alba d’un dia gloriós, una llum nova, la gloriosa llum del Senyor Ressuscitat.

Això impregna del Misteri del Dissabte Sant el salm; és des de les tenebres del dia de la sepultura del Senyor que cal resar el salm. El Senyor amb la seva mort i la seva sepultura s’endinsa en les tenebra més denses, la mort amb l’absència de Déu, per vèncer-la i donar la vida. De manera inicial està latent ja aquí tota la teologia del Dissabte Sant. Tot infern, com a lloc de la no esperança i de la no presència de Déu, ha estat salvat per Jesucrist, que experimenta per amor nostre la llunyania i l’abandó de Déu Pare. El salm recorda el Tropari pasqual, cantat infinitat de vegades en la litúrgia oriental: “Crist ha ressuscitat d’entre els morts, amb la seva mort ha vençut la mort, i ens ha donat la vida”. Com evoca també el sublim vers del Vexilla Regis: Qua vita mortem pertulit, et morte vitam protulit.

L’orant està afligit perquè se sent abandonat per Déu, no a causa dels seus enemics, sinó pel seu pecat (v. 3.7). Amb aflicció recorda com Déu al llarg de la història s’ha manifestat amb Misericòrdia: cal notar els tres verbs: “evocar, meditar, considerar” i amb raó expressa el seu desig ardent de Déu, “ja em faltà l’alè”, sense la seva mirada no troba la vida. Si Déu amaga el seu rostre, ell ja no podrà viure: “No m’amagueu la vostra mirada, que m’enfonsaria a la terra dels morts”. Les expressions de confiança arriben al cor: “confio en vós”, “en vós trobo refugi”, “vós sou el meu Déu”. L’Església ha tingut sempre una gran estima per aquest salm perquè ha descobert en ell l’oració del Fill estimat del Pare, que per amor nostre, ha suportat les tenebra, la llunyania del Pare i la mateixa mort. És, per tant, l’oració de Crist unida a la de l’Església. És  fàcil trobar en el salm els temes que després confluiran en el “Pare nostre” com la súplica del perdó (v.2) i el desig de fer la voluntat de Déu (v.10). Recordem la predicació de sant Gregori el Gran:

“És el dia il·luminat per aquest autèntic sol que no es posa, al qual els núvols no poden fer tenebrós i que no és enfosquit per la boira … Quan apareixerà el Crist –la nostra vida– i comencem a veure Déu amb el rostre descobert, llavors desapareixerà tota ofuscació de les tenebres, es dissiparà el fum de la ignorància, s’aixecarà la boira de tota temptació … Serà el dia més lluminós i resplendent, preparat per a tots els elegits per aquell que ens ha arrabassat del poder de les tenebres i ens ha portat al regne del seu Fill estimat. El matí d’aquest dia és la resurrecció futura … En aquell matí brillarà la felicitat dels justos, apareixerà la glòria, serà una joia immensa veure Déu eixugant tota llàgrima dels ulls dels sants, quan quedarà destruïda la mort, quan els justos resplendiran com el sol en el regne del Pare. En aquell matí, el Senyor farà experimentar la seva misericòrdia … dient: «Veniu a mi, beneïts del meu Pare» (Mateu 25, 34). Llavors es manifestarà la misericòrdia de Déu, impossible de concebre per la ment humana. De fet, el Senyor ha preparat per als qui l’estimen el que cap ull no ha vist mai, ni cap orella ha sentit, ni el cor de l’home pot somniar” (PL 79 , col. 649-650).

Aquesta confiança de conèixer l’amor de Déu des del matí de la Resurrecció, només és fruit de la Misericòrdia de Déu, ell que és bo i fidel (v.1). Així el salmista s’atreveix a dir: “No vulgueu judicar el vostre servent, no podríeu absoldre ningú dels qui han viscut”. Paraules que hem de pronunciar amb una profunda reverència ja que el cristià sap que el judici ja s’ha realitzat en la Creu del Senyor i el seu judici ha estat no d’ira, sinó de Misericòrdia. En aquest sentit ho comenta dues vegades sant Pau (Ga 2,16; Ro 3,30) per desenvolupar la doctrina de la universalitat del pecat, però també la universalitat de la gràcia de Crist. Ningú és just per si mateix, perquè ningú pot complir a la perfecció la llei, la qual recorda la nostra condició d’homes pecadors, però que no salva, només salva Crist Salvador. El cristià, quan resa aquest salm, ha de pensar en el judici particular amb una gran confiança: la Misericòrdia invocada pel Senyor mateix allà ens serà donada. El  salm per les invocacions finals esdevé plenament cristià. El salmista, ple de fe, “vós sou el meu Déu”, demana a Déu que li ensenyi a complir la seva voluntat i que li ensenyi  els seus camins. També suplica: “Que el vostre esperit em condueixi per terra plana”. Aquesta expressió, segons alguns exegetes, es refereix a la rampa pel qual els pelegrins d’Israel pujaven el vessant del temple fins arribar a la porta oriental i entrar-hi. Aquesta invocació a l’Esperit Sant (v.10) culmina amb l’oració del cristià que sap que “els qui són guiats per l’Esperit de Déu, aquests són fills de Déu” (Rm 8,14). Déu, que ha tret de l’angoixa de la mort a Jesús i li ha donat la Vida, acompanya la penitència de l’Església per arribar al do de la Pasqua. El salm cal resar-lo des de la convicció què la Pasqua del Senyor és la nostra; és nostra la seva mort, és nostra també la seva Resurrecció.

És un Salm que havent-lo recitat molts anys arriba a ser entranyable i particularment estimat. Un ha de ser molt conscient dels propis pecats, però també de la gràcia donada, abans i després, sempre. Déu sempre en els moments de foscor arriba amb la seva llum i dissipa les tenebres, gairebé les fereix.

El salm es resa a les Laudes del dijous de la IV setmana, també els dimarts a Completes; a la Orthros bizantina és l’últim dels salms recitats diàriament.