Salm 12

L’Església sap de l’amor del Senyor i aquest amor li és causa de joia, fins i tot enmig del grans sofriments de la seva història. Aquesta alegria anticipa l’alegria escatològica. En aquest salm cal reconèixer el crit i la súplica dels qui al llarg de la història han patit i pateixen persecució i martiri «per causa de la Paraula de Déu i pel testimoni que havien de donar d’ell» (Ap 6,9). Aquests supliquen insistentment la vinguda del Senyor.

L’angoixa pel salmista no és tant pel sofriment, sinó per l’absència de Déu. Una absència experimentada pel mateix Senyor en la creu. De fet, l’enemic del v.3 és la mort. La súplica del salmista és angoixant perquè es troba a les portes de la mort i la mort per Israel és el no res. És el silenci de Déu el que ha de sofrir el salmista, un silenci incomprensible. Vida i mort és fe i no fe. És la «no fe» que vol dir: «l’he vençut», però l’orant espera confiat amb les seves preguntes interiors, tot i així confia en el Senyor. Porta, com tots els homes, penes i neguits dintre del seu cor. Tot és nit dins seu, només la mirada del Senyor pot omplir els ulls de claror.

La súplica: ¿Fins quan, Senyor? ressonarà fins el darrer dia del pelegrinatge de l’Església. Sabem que un dia aquesta pregunta ja no es farà mai més, serà el dia en què vindrà el Senyor, donec venias. Cal posar-se en l’ànima dels pobres i dels qui sofreixen per comprendre aquesta pregària: ¿Fins quan, Senyor?. Veritablement és una bella pregària demanar al Senyor que ens ompli els ulls de la claror de la fe! (v. 7). El Senyor que ens mira amb la llum del seu rostre omple de llum els nostres propis ulls. És una oració que implora «un ser mirat» per ell d’una manera cada vegada més radical. L’enemic és el qui vol destruir en nosaltres l’obra de Déu, la nostra condició de fills, la nostra alegria per viure cada dia. L’enemic, que vol fer morir l’esperança i vol que els sofriments (els neguits del cor) siguin insuportables.

El cant comença com un clam desesperat i acaba amb una gran confiança i acció de gràcies. El salm comença trist i acaba joiós: «Aquest cos mortal s’haurà revestit d’immortalitat, llavors es complirà allò que diu l’Escriptura: La victòria ha vençut la mort» (15,54). La presència del Senyor es fa present no sobre la tristesa, sinó sobre la joia de la pregària, ja que només el Senyor pot canviar la nostra aflicció en joia (Jn 16,20). És de notar que apareix l’expressió (v.4) tant delicada: Déu meu, repetida moltes vegades al llarg del saltiri.

Tot el salm és vox ecclesiae ad Dominum. Realment és una pregària absolutament i plenament cristiana. El leccionari posa aquest salm el dia del naixement de la Mare de Déu, perquè amb aquell infant d’Israel, filla de Joaquim i Anna, la humanitat ja es veu salvada. Cal remarcar la bellesa del verset 5: Ompliu-me els ulls de claror (illuminaoculosmeos). És el Déu que fa brillar la llum sobre bons i dolents, tot i així, il·lumina els ulls dels pobres que confien en Déu perquè aquests reflecteixen la llum de Déu. Aquests són els sants.

Amb el vostre servent Jesús sofrent, nosaltres us supliquem, Senyor, no ens oblideu. Amb el vostre Fill adormit en la mort, nosaltres, plens de confiança, estem segurs del vostre amor. Amb el vostre Fill, ressuscitat en la llum, nosaltres us podem donar gràcies: vós sou un Déu salvador.