Salm 102

Les paraules del salm 102 trenquen el cor.  Es llegeixen el dimarts de la setmana IV a l’Ofici de lectura. Són les paraules del Senyor en la seva Passió, que pren aquí una vida real, com en cap altre lloc: “Senyor, escolteu la meva pregària, que el meu clam arribi a vós. No m’amagueu la vostra mirada en aquesta hora de perill; escolteu atentament, no trigueu més a respondre’m ara que us invoco. Els meus dies s’esvaeixen com el fum, es consumeixen com les brases els meus ossos; se m’asseca el cor com l’herba segada, no tinc esma de menjar el meu pa”. (2-5).

Al mig d’aquestes queixes doloroses ressona, com a resposta, la promesa d’una nissaga eterna per l’Abandonat i el Mort. De seguida el Sofrent es revifa amb una confiança incondicional, amb una visió profètica, en la fe. La queixa es para, tot d’una, i el salm es canvia en un cant d’esperança, d’acció de gràcies per la salvació creguda amb seguretat i àdhuc contemplada: “Tingueu pietat de Sió, que ja és temps de compadir-la, ja n’és l’hora” (13-14). Com una ressonància mateixa de la paraula de Jesús: “El meu temps encara no és arribat” (Jo 7,6); ara arriba aquest temps, és el temps de la Misericòrdia.

Es revela en aquestes paraules del gran salm qui és aquest Sofrent, qui és aquest Màrtir: és el Fill de Déu que dona la vida i la dona per Sió, la ciutat santa, l’Església. La figura de la núvia està al davant dels ulls del Sofrent. Com un ressò: “Digueu a la filla de Sió: Mira ve el teu Salvador i porta amb ell la recompensa” (Is 62,11). L’Església ja alliberada i salvada és la recompensa del sofrent, el seu calze de glòria  Però per assolir aquest calze de glòria no refusa el calze de la passió i barreja amb llàgrimes el seu beure (v.10). El temps ha arribat, tempusvenit. Ell ha guardat fins al darrera hora el millor vi (Jo 2,10). Sí, el temps ha arribat! Es l’hora de la Pasqua!

La carta als Hebreus 1,10-12 cita literalment els versets 27-28 com les paraules que el Pare diu al Fill. Això impressiona ja que és un exemple de com la comunitat apostòlica llegeix el salm referint-lo a Jesucrist.

També Sant Joan de la Creu comenta aquests versets del salm:

“Ha, pues, el espiritual de purgar y oscurecer su voluntad en este vano gozo, advirtiendo que la hermosura y todas las demás partes naturales son tierra, y que de ahí vienen y a la tierra vuelven; y que la gracia y donaire es humo y aire de esa tierra; y que, para no caer en vanidad, lo ha de tener por tal y por tal estimarlo, y en estas cosas enderezar el corazón a Dios en gozo y alegría de que Dios es en sí todas esas hermosuras y gracias eminentísimamente en infinito sobre todas las criaturas; y que, como dice David (Sl 101, 27), todas ellas, como la vestidura, se envejecerán y pasarán, y sólo él permanece inmutable para siempre. Y por eso, si en todas las cosas no enderezare a Dios su gozo, siempre será falso y engañado; porque de este tal se entiende aquel dicho de Salomón (Si 2, 2), que dice hablando con el gozo acerca de las criaturas, diciendo: Al gozo dije: ¿Por qué te dejas engañar en vano?; esto es, cuando se deja atraer de las criaturas el corazón”. (Subida al Monte Carmelo 3,21.2)

Realment és el salm d’un pobre. Qui és aquest pobre?, es pregunta sant Agustí, que dedica dues enarrationes per comentar aquest salm, i respon:

“Un pobre resa. Qui aquest pobre? És el qui s’ha fet pobre perquè nosaltres fóssim rics, la seva pobresa ens ha enriquit (2Co 8, 9). Mireu les seves riqueses: Totes les coses van ser fetes per mitjà d’ell (Jo 1,3). Com va arribar a menjar un pa de cendra i barrejar la seva beguda amb el plor? (v. 10). El salmista respon:  Soc el teu servent i el fill de la teva serventa (Sl 116.16): En el si de la Verge s’ha revestit de la nostra pobresa. Però estem encara lluny de les cendres i les llàgrimes. Gairebé no m’atreveixo a dir-ho! És Ell i només Ell: prenent la condició d’esclau, va dir adéu al seu Pare; i fins i tot afegeix més pobresa a la pobresa, deixant la seva mare, s’uneix a la seva Esposa i transfigura en si mateix el cos de la nostra humiliació. Llavors ja no ens admirarem més del pa de cendra i la beguda de llàgrimes. Amb una sola veu Crist i la dona viuen la nostra pobresa, els nostres sofriments, el nostre plor. Ell és el Pobre, l’Espòs” (In Ps 102.1,1).

El salm expressa també una gran confiança en Déu que no ha deixat de mirar amb amor la santa ciutat, la santa Jerusalem: Ja és temps de compadir-la, ja n’és l’hora” (v 14) i entendreixen les paraules, que són una veritable professió d’amor: “Els vostres servents estimen aquestes pedres, els fa llàstima aquesta pols”. (v.15). L’oració penitencial es converteix en una fervent súplica per l’Església. Moltes vegades es presenta davant dels nostres ulls com un erm ple de desolació. El salm és realment en els nostres llavis una professió d’amor i de compassió per l’Església. En Jesucrist conflueix el dolor del salmista, dels profetes i d’innombrables fills de l’Església. També a Ell li fa mal veure les pedres del temple disseminades, cansades, abatudes i vagant sense sentit. Ell contempla en les ovelles defallides d’Israel (Església), en els fills de la promesa, la ruïna que el salmista veia en les pedres fora de lloc i disperses. Jesús recull en la seva ànima el dolor dels creients per la desolació de l’Església, a la qual tants han abandonat i tantes vegades apareix maculada pel pecat dels seus fills.

El paisatge és desolador, la ciutat enderrocada, solitària. El dolor del salmista evoca el llibre de les Lamentacions: l’oració transcendeix la realitat dolorosa del just i l’amant de la ciutat, i es dirigeix ​​cap al Senyor, qui traspassa el temps i l’espai i viu en l’eternitat. El salm és esmentat en el número 112 del Catecisme de l’Església Catòlica:

“Al llarg dels segles, la fe d’Israel ha pogut desplegar les riqueses contingudes en la revelació del nom diví i aprofundir-les. Déu és únic, fora d’ell no hi ha déus. Transcendeix el món i la història. Ha fet el cel i la terra. «Ells passaran, però vós subsistireu, tots s’envelliran com un vestit (…) però vós sou sempre igual, els vostres anys no tenen fi» (Sl 102,27-28). En ell «no hi ha canvi ni ombra de variació» (Jm 1,17). Ell és «El qui és», des de sempre i per sempre; per això sempre és fidel a ell mateix i a les seves promeses”.

Aquesta eternitat per als cristians té el nom de Jesucrist. Ell és el Fill etern de Déu rescatat de la mort i inici del poble creat de nou per a la lloança del Senyor (v. 19; cf. Ef 1, 2-14). Finalment Déu escoltarà les oracions i la ciutat, ara devastada, serà reedificada i serà de nou lloc d’aplec, on fins i tot els estrangers aniran a glorificar el nom del Senyor i el poble que serà creat de nou lloarà el Senyor (v.19) . Però tot això serà fruit de la Pasqua del Senyor.

Preguem.

Oh Déu i Pare nostre, Vós heu manifestat en Crist que regneu eternament. Salveu-nos i perdoneu-nos els pecats i no ens refuseu després del temps breu de la nostra vida i així puguem residir en la nova Sió, on, amb tota la humanitat salvada, contemplarem pels segles dels segles la vostra glòria. Amén.